L’Edurne Pasabán escriu un comunicat on parla sobre l’incident amb el material al Bivac Scott. Ens mostra, com sempre, l’àmbit més personal, íntim i emocional de l’estat de tot l’equip i també dels seus propis sentiments.

Recordem que la seva expedició s’ha complicat enormement. Han passat de voler intentar el cim el dia 14, a trobar-se al camp base, mancats de material, amb el temps en contra i amb el permís d’escalada que expira el dia 20 d’octubre.

Desitgem molta sort i un gran canvi favorable del temps perquè l’Edurne, l’Alex, l’Asier i en Ferran puguin conquerir el cim del Shiha Pangma.

13/10/2009 Dotzè Comunicat d’Edurne Pasabán
(Traducció pròpia del castellà)

No se com començar, no se com explicar-vos el que sento, en definitiva no se què fer. Però us explicaré primer el que ha passat i després al final, si puc, us explicaré com em sento.

Com teníem previst el diumenge dia 11 sortírem del camp base, amb il•lusió, amb ganes de pujar al Shisha Pangma i, sobretot amb ganes de gaudir de l’escalada. El dia va ser molt llarg, primer vàrem arribar cap a les 11 del matí al camp avançat on teníem part de material. Recollírem el que necessitàvem i vàrem continuar cap al bivac Scott. Cap a les 15.30h de la tarda vàrem arribar al bivac. Primer hi arribaren l’Alex i el Ferran. Jo encara estava al corredor de la ruta amb l’Asier, ja que el bivac queda fora del corredor a mà dreta. A mesura que anava arribant sentia tot tipus de juraments. Fins que vaig escoltar el que no volia escoltar, “el vent s’ha endut les tres tendes”. No m’ho podia creure, com que aquests algunes vegades o moltes, millor dit, em prenen el pèl, no m’ho vaig creure fins que vaig arribar i ho vaig veure amb els meus propis ulls. No hi havia res, res de res.

El vent s’havia emportat les tres tendes amb tot, sacs, màrfegues, roba, menjar, fugonets, gas, manoples, piolets, tot. El vent ho havia arrencat tot, les tendes estaven subjectades amb cordes, i no hi havia ni les cordes. Res de res. En aquell moment em vaig bloquejar, no sabia què dir, ni què fer. Feia molt vent, tots teníem molt fred. L’Alex cridava, el Ferran amb tota la impotència del món filmava, mentre l’Asier assegut mirant l’infinit plorava. De seguida vàrem decidir baixar al camp avançat, ja que allà no podíem passar la nit. El vent era molt fort i vàrem començar a baixar.

Enmig del corredor baixant és quan el món em va caure a sobre, la impotència, el fred, el dolor, tot va fer que em bloquegés i vaig començar a plorar d’impotència. Estàvem en un lloc perillós, sota d’uns grans seracs, però no podia. Aquests em van començar a animar, a fer-me petonets, a acariciar-me. De seguida me’n vaig adonat que havia de sortir d’allà, que els plors no podien ser, i que havia de baixar el més aviat possible.

De nit vàrem arribar al camp avançat, cansats i desmoralitzats. Només volíem dormir. Els nostres companys del camp base ens animaven, ens transmetien tot l’afecte del món, i entre tots decidírem que al dia següent pensaríem què fer.

Al dia següent, ahir, l’única opció era baixar al camp base, ja que sense material i a sobre amb el vent que feia no podíem fer res.

El Bivac Scott sense tendes

I ARA QUÈ? QUÈ FAREM? COM ENS SENTIM? QUÈ ÉS EL QUE PASSA PELS NOSTRES CAPS?

De moment us explico quina és la situació; les coses no estan gens fàcils, falta alguna cosa del material. La previsió del temps ens diu que fins el dia 20 el vent en altura serà de 60 a 80 km/h, i el permís d’escalada se’ns acaba el dia 20. Però de moment no em llençat la tovallola del tot, o com a mínim no la volem llençar. Volem esperar fins el dia 15, per si hi ha un gran canvi del temps, i ho intentaríem una altra vegada.

Ara em toca explicar-vos com em trobo jo. Us ho podeu imaginar, cada minut em passen diferents coses pel cap. Tinc sensació de fracàs, d’haver-vos fallat a tots vosaltres, d’impotència per no poder fer res.

Això deu ser el pes de la fama, de ser coneguda, no sabeu el que em motiva quan les coses van bé, els vostres recolzaments, els vostres ànims, la vostra calor. Però que difícil és la meva situació ara, quan no us puc donar bones notícies, quan una pensa que està defraudant als altres. Algunes vegades penso que no serveixo per això, per aquest motiu, potser escalant sóc molt forta mentalment, però en això no ho sóc per res. Però bé, faré un esforç per ser positiva, i transmetre-us, que si ens donen aquests dies de bo, ho intentarem. I que si no, continuarem endavant. Que hi haurà més oportunitats, que el projecte continuarà i que estic segura que entre tots acabarem els 14 vuitmils.

Petons i abraçades plenes d’afectes per a tots.

Edurne