El proper dia 10 de juny un grup de 7 socis de l’EGAN prendran rumb a Rússia per intentar assolir el cim de l’Elbrus, la muntanya més alta d’Europa amb 5642m d’altitud.

Cada any es du a terme un gran projecte des de la vocalia de muntanya del club: el 2006 va ser el Pic Lennin (7134m), el 2008 el Cho-Oyu (8201m), el 2010 el McKinley (6194m) a Alaska un dels cims mes freds del món i el més alt de Nord Amèrica, ara és el torn de l’Elbrus, el cim més alt d’Europa.

El motiu d’aquesta progressió és aconseguir el projecte “7 CIMS”, on pretenem assolir la muntanya més alta de cada continent.

L’Elbrus o també anomenat “Mangitau” pels locals, és un volcà ja extingit i situat a la serralada del Caucas, just a la frontera entre Rússia i Geòrgia. Son molts els alpinistes que durant l’agost afronten l’ascensió per la ruta comercial de la cara Est , però en aquesta ocasió intentarem el cim per la seva cara nord aquest mes de juny.

Tot i fer l’expedició al juny, la zona on es troba situat el cim i la seva altitud fan que les temperatures puguin prendre valors entre –7ºC i -20ºC, que acompanyats del fort vent que acostuma a bufar a la zona fan que la sensació tèrmica pugui arribar fins a valors de –30ºC dalt del cim.
L’expedició comença a la ciutat de Pyatigorsk, des de allà cal arribar a la vall de Dzhily-Su. A partir d’aquí i tenint en compte que son 8 dies a la muntanya caldrà transportar tot el material i menjar necessaris per l’activitat al campament base situat vora els 3000mts d’altitud.
Tota la ruta per la cara nord es farà sense portejadors i sense guia, cosa que farà més notable el desgast físic i afegirà un punt de dificultat a l’expedició.
Un cop establert el CB, caldrà fer ascensions per aclimatar a l’alçada i acostumar el cos a la menor concentració d’oxigen a mida que es guanya desnivell. La instal•lació del campament 1 a 3730mts permetrà fer una nova aclimatació fins als 4800 m per tornar a baixar, prendre 1 dia de descans i si la meteorologia ho permet fer l’atac al cim superant gairebé 2000mts de desnivell des de el C1 fins al sostre d’Europa a 5642. Després de l’atac al cim cal afegir un parell de dies més per baixar, desmuntar el C1 i tornar al campament base amb tot el material.

Un cop finalitzada l’expedició caldrà prendre paciència per inciar el viatge de tornada a casa des de Mineralnye-Vody a Moscou on després d’un parell de dies de descans i fetes les fotografies de rigor a la Plaça Roja, l’avió ens durà ja definitivament a casa.
Però la feina no s’acaba aqui, i un cop arribats caldrà començar a pensar en el proper objectiu l’Aconcagua (6962m) situat als Andes i cim mes alt de Sud-amèrica.

Per més informació i si voleu seguir el dia a dia de l’expedició consulteu: http://expedicionsegan.blogspot.com/

Els alpinistes bascos Jonatan Larrañaga i Mikel Sáenz de Urabain inicien una nova expedició muntanyenca patrocinada per BAT Basque Team. L’objectiu és la muntanya Hunter, que amb els seus 4.257 metres d’alçada representa un veritable desafiament tècnic, per la seva dificultat i longitud, i les adverses condicions climatològiques.

Aquesta nova aventura muntanyenca, batejada com Basque Team / Ice Tour, suposa un veritable repte a causa de les característiques de l’Hunter, amb una paret de més de 2.000 metres de longitud que el situa a Alaska Grade 6, el nivell de dificultat extrema en un dels els sistemes de mesura del muntanyisme alpí. Situat a Denali, el mateix Parc Nacional on està la muntanya més alta dels EUA (McKinley, 6.194 m), l’ascensió escollida per Jonatan i Mikel és menys transitada pels escaladors, però molt més complicada. Va ser coronat per primera vegada l’any 1954.

A causa de les difícils i canviants condicions meteorològiques en aquesta zona, i sobretot en funció de l’estat de la neu i el gel a la paret de la muntanya, els dos expedicionaris decidiran sobre la marxa la ruta d’ascens definitiva, tot i que estudien a priori dues possibles vies: la deprivation, més vertical i rectilínia, oberta pels nord-americans Twight i Backer el 1994, i que només s’ha repetit en una ocasió, o bé la Ruta Francesa, aconseguida pels escaladors Grison i Tedeschi 10 anys abans, i que ha estat coronada en només quatre ocasions. En ambdós casos es requereix superar un vertiginós desnivell de 2.000 metres, en condicions de fred intens i aprofitant una de les escasses “finestres” de bon temps que ofereix la dura climatologia local.

La paret té dues seccions ben diferenciades. La primera és el bastió anomenat Moonflower Butess, la part més tècnica i vertical de la paret, amb un desnivell d’uns 2.000 metres de fines planxes de gel, corredors i murs de roca compacta. A partir d’aquí queden altres 800 metres d’aresta fins al cim Nord de la muntanya, fins a completar una travessa de 3,5 km. En total, una ascensió de quatre dies en estil alpí, aprofitant que en aquesta època de l’any a penes hi ha hores de foscor. Els dos expedicionaris pujaran amb el mínim equip i es veuran obligats a dormir penjant els seus sacs de la paret en els escassos moments de repòs durant l’atac al cim.

Jonatan Larrañaga i Mikel Sáenz de Urabain han sortit avui des de l’aeroport de Loiu. Després d’una primera setmana de viatge i recollida de subministraments per a romandre 20 dies en el Camp Base, dedicaran una segona setmana a realitzar alguna ruta d’aclimatació a les parets adjacents de la glacera de Kahiltna, rutes de 800 metres de terreny mixt en el qual posaran en pràctica l’escalada lleugera non stop com a presa de contacte amb les muntanyes d’Alaska, i aprofitaran per preparar el sistema GPS en previsió d’una baixada del Hunter en condicions climatològiques adverses. En cas que el temps acompanyi, preveuen atacar el cim en la primera o segona setmana de juny.

Des d’X-AVI Material de Muntanya procurarem seguir de ben a prop els seus passos i mantenir-vos informats.

Font: Basque Team

Edurne Pasabán ha viscut el cap de setmana més tens des que comencés l’expedició Endesa a l’Everest sense oxíigen. Divendres, el seu assalt a cim es complicava amb la indisposició de dos dels xerpes de l’equip al Camp 4, a vuit mil metres d’altura. Encara que van millorar amb el tractament administrat pels seus companys, ratxes de vent molt més forts del pronosticat en els pronòstics meteorològics retardaren la sortida dels expedicionaris fins més enllà dels marges mínims de seguretat per a una escalada al punt més alt del planeta sense ús de oxigen suplementari. Decidida des del començament a no fer ús del gas embotellat, Pasabán finalment va optar per la prudència i va avortar l’intent, encara que deixant la tenda i el material llestos per a un nou assalt la setmana que ve.

Gràcies a això tots els expedicionaris tornaven al Camp Base sans i estalvis aquesta mateixa tarda. No obstant això, no van poder descansar després dels quatre dies d’escalada i la nit – “toledana” en paraules d’Edurne – a 8.000 metres. Al caure la nit arribaven notícies preocupants del Lhotse, (el vuitmil annex a l’Everest amb el qual comparteix part de la ruta): diversos expedicionaris espanyols havien fet cim aquell dia, alguns d’ells a hores molt tardanes, tenien problemes de tornada al Camp 4 . A l’alba del diumenge, s’informava per ràdio que Carlos Pauner, Roberto Rodrigo i Isabel patien congelacions i / o edema cerebral i que l’andalús Manuel “Lolo” Gonzalez no havia tornat al campament.

En aquest moment les expedicions al camp base van iniciar una operació de rescat extrema i Edurne Pasabán va anar al campament de l’agència Patagonian Brothers, des d’on es coordinaven les tasques. Els guies Argentins Damian Benegas i Matias “Matoco”, de tornada del cim de l’Everest, no van dubtar a canviar de rumb i ascendir el Lhotse, fins que van trobar a Lolo, incapaç de moure’s i molt feble després de passar la nit al ras a 8.100 metres, però viu a 8.100 metres. Les expedicions comercials, sovint criticades, van posar a disposició dels ferits tot el seu oxígen i mobilitzar tots els xerpes que estaven en condicions d’ajudar a Lolo. Edurne Pasabán va participar en la coordinació del rescat, va facilitar la comunicació entre equips i, segons informen alguns mitjans, no va dubtar a avançar els diners necessaris perquè el procés no es retardés per raons burocràtiques.

Hi ha poquíssims precedents de rescats realitzats per sobre dels vuit mil metres, però l’acció conjunta de tots els implicats ha donat els seus fruits. Lolo era transportat en llitera pels argentins i equips de xerpes treballant per torns, fins que ahir a mitjanit van arribar al Camp 2, on ja estaven sent atesos els altres ferits. Aquest matí, un helicòpter ha evacuat des d’allí mateix a Lolo i Roberto Rodrigo. Els altres han continuat lentament cap al Camp Base, on els esperaven els metges de les expedicions d’Edurne, Pauner i Himalayan Experience per avaluar les lesions, aplicar tractaments i demanar si cal noves evacuacions per via aèria.

Font: Edurne Pasabán

Elizabeth Hawley, l’anomenada notària de l’Himàlaia, s’ha pronunciat al respecte del cas Miss Oh i el dubte de la seva ascenció al Kanchenjunga. Hawley ha ratificat el que ha dit en diverses ocasions, ella no jutja els cims, senzillament els reflexa.

El debat sobre el cim del Kanchenjunga encara romandrà obert fins que els esdeveniments avancin encara més i es prengui la decisió de declarar com a “no reconegut” el cim d’Oh Eun-Sun, deixant d’estar en “disputat”  com es troba actualment.

No obstant, Elizabeth Haley ha fet arribarla següent carta a Edurne Pasabán, que us reproduïm i traduïm a continuació. Per la seva banda, Miss Oh ha convocat per demà dia 31 d’agost una roda de premsa a Seül. Encara resten moltes coses per aclarir.

Carta d’Elizabeth Hawley a Edurne Pasabán:
[Traducció de l'anglès]

“Potser ja saps que el passat dijous 26, la Federació Coreana d’Alpinisme (KAF) va organitzar una reunió a la que varen assistir veterans alpinistes coreans com Park Young-Seok, Um Hung-Gil i Han Wang-Yong, que arribà unànimament a la conclusió de que Miss Oh Eun-Sun no assolí el cim del Kanchenjunga l’any passat. Les fotos que recolzen la seva versió no han sigut considerades convincents. En qualsevol cas el secretari genereal de la Federació Coreana (KAF), Lee Gul-Jae, ha dit que poden tornar a reunir-se si ella presenta evidències més clares [de la seva ascenció].

El KAF és l’organització d’alpinisme més important que hi ha a Corea. Per descomptat que Miss Oh i el seu patrocinador principal, Black Yak, ja han refusat aquesta decisió. Certament aquest és un fort cop per Miss Oh. M’acaben de preguntar si estaria disposada a mantenir el seu ascens com “no reconegut” en comptes de “disputat” i he dit que no citant la decisió del KAF. Em sap greu per ella, però sembla que ara la seva única alternativa és tornar i escalar [el Kanchenjunga] una altra vegada amb moltes fotos evidents.

Una cordial salutació,

Elizabeth Hawley”

La Federació Sud-Coreana de Muntanyisme no reconeix el cim del Kanchenjunga a l’alpinista Oh Eun-Sun, convertint així a Edurne Pasabán en la primera dona de la història en coronar els 14 vuitmils del planeta.

Segons Ignacio Delgado, representant d’Edurne Pasabán, ahir va tenir lloc una reunió a la Federació Sud-Coreana d’Alpinisme on hi varen participar tots els vuitmilistes del país i on varen ser analitzades totes les proves presentades per Miss Oh respecte la seva ascenció al Kanchenjunga.

En aquesta reunió es varen plantejar prous dubtes suficients com per no validar el cim de la seva compatriota, deixant-la ara amb 13 vuitmils en el seu currículum. Ara faltarà la ratificació d’Elizabet Hawley, la considerada notària de l’Himàlaia, on caldrà esperar quines són les seves accions després de considerar la decisió de muntanyers, la Federació Sud-Coreana i les proves.

Edurne Pasabán ha declarat que la feina feta és la mateixa ara que abans, però com ja havia dit alguna vegada “ser la primera seria la cirereta del pastís“. No obstant, Edurne es mostra satisfeta ja que ara queda demostrat que no és quelcom que s’inventés ella o el seu equip, sinó que és fet un fet corroborat pels seus compatriotes i la seva federació.

L’alpinista basca, que a hores d’ara encara es troba de vacances, s’ha mostrat sorpresa per la notícia i comenta que el proper dilluns tornar a iniciar els seus entrenaments.

Els treballs de bombament dels 65.000 metres cúbics d’aigua de la glacera alpina de Tête-rousse, al Mont Blanc, han començat per evitar que inundin el municipi francès de Saint-Gervais-les-Bains

Els treballs, que es prolongaran fins al mes d’octubre vinent, s’han iniciat amb la perforació d’una primera bossa d’aigua de 25.000 metres cúbics, localitzada 75 metres per sota de la superfície de la glacera, situada a 3.200 metres d’altitud.

D’aquesta manera, i gràcies a un pressupost de més de dos milions d’euros, es reduirà la pressió que exerceix l’aigua, de manera que es podran continuar les tasques amb “més serenitat”, segons ha indicat l’alcalde de la localitat, Jean- Marc Peillex.

Es tracta de l’única bossa d’aigua localitzada amb precisió, ja que la ubicació dels 40.000 metres cúbics restants no s’ha pogut determinar amb exactitud.

En alerta des del juliol

Si la bossa atrapada a la glacera cedís, la riuada podria arribar fins a la localitat en un període d’entre 15 i 30 minuts, i afectar unes 900 famílies, agrega l’alcalde, que recorda que des del juliol passat existeix un sistema d’alerta.

Per desgràcia, no és la primera vegada que aquesta glacera interromp la vida dels habitants de la zona. Així, el 1892 una catàstrofe similar a la mateixa vall va provocar la mort de 175 persones, arrossegades per l’aigua i el fang.

No obstant, els geòlegs del Centre Nacional d’investigacions Científiques no han pogut precisar quan es podria trencar l’estructura de gel que manté l’aigua dins de la glacera, que no disposa d’una “purga d’aigua natural”, de manera que requereix de la mà de l’home per buidar-se.

L’Edurne Pasabán i el seu equip han aconseguit aquesta matinda l’ascenció al Shisha Pangma, la darrera muntanya que restava a la basca per assolir la fita de pujar les 14 muntanyes de més de vuitmil metres existents.

La seva transcripció dels fets:

“Són les 09:30. (Nepal) i els veiem amb la càmera de TV; estimant a ull (és a dir, amb moltes reserves!) Els situem a uns 7700m. “, Ha informat pablo Díaz-Munio metge de l’expedició de Edurne, des del Camp Base. “A aquestes cotes el ritme aproximat és de 100m. d’altitud / h. “” El temps és immillorable i no hi ha comunicat per la seva part que reveli cap problema “, ha dit Pablo. L’expedició s’ha posat en marxa després d’una nit bastant agitada, en què han ajudat els components d’una altra expedició. Aquest és el relat de Panlo sobre això: “Després d’una mica de preocupació per l’aparició en les últimes hores d’ahir d’un vent fred i intens, la nit va començar bé en notar que el vent amainava.

No obstant això, a la 1:00. es va produir la sorpresa: sense tenir realment informació segura al respecte encara, es pot confirmar que a aquella hora van arribar alguns components de l’altra expedició espanyola amb problemes de fred. Sense dubtar-ho un instant, el nostre equip els va acollir a les seves tendes (ja dic que encara ens falten detalls d’aquesta circumstància però sí puc assegurar que està superada). “” Això va suposar un retard en l’hora de sortida prevista: en lloc de començar l’atac a les 04:00., va ser finalment a les 06:00. quan Edurne, Asier i dos xerpes es van llençar al capdavant obrint traçada, seguits de prop per Alex, Nacho i dos xerpes. Volien marcar el ritme per no estar subjectes a altres retards.

“7:30 h (Esp)” SUMMIT, SUMMIT, SUMMIT !!!!!! JA ESTÀ, ho han aconseguit, a les 11.30h. HORA NEPALI, han pujat al cim del Shisha Pangma i Edurne ha aconseguit els seus 14 vuitmils !!!!!!! ESPECTACULAR, molt emotiu, TANT AMUNT COM AVALL ÉS UN MAR DE LLÀGRIMES I abraçada. Edurne, Asier, NACHO I ALEX, TOTS ho han aconseguit, EL QUE NO Em sorprèn RES PERQUÈ SÓN, DE LLARG, ELS MILLORS. MEVES FELICITACIONS A UN GRAN EQUIP !!!!!!!!!!”

08:50 h (Esp) des del CB ens comenten: “Acabo de parlar amb Edurne: ja han baixat fins al coll, és a dir, la part més difícil i perillosa; ara els toquen 2h. fins al camp 3, sense confiances però molt més senzill. Un cop al 3, m’han promès que asseguts i hidratats, valoraran què fer, i jo us ho explicaré. Tot bé per aquí, molt emocionats però molt bé! “

Males notícies des de l’Annapurna.  Segons acabem de saber, en Tolo Calafat podria haver mort al no poder superar una altra nit més a 7.600 metres. A falta de la confirmació oficial, el seu cos ha estat vist cobert de neu des de l’helicòpter de rescat. Una forta abraçada a tota la seva família, amics, companys i a tot el món muntanyer. L’Annapurna ha tornat a ser inexpugnable. Una gran pèrdua.

Tal i com hem estat informant a través de la nostra pàgina al Facebook, en els darrers dies i hores s’han viscut situacions crítiques a l’Annapurna. Després de la petita finestra on la meteorologia ho va permetre, molts expedicionaris varen fer cim. Alpinistes com Miss Oh, però també d’altres com en Juanito Oiarzábal, en Carlos Pauner i també en Tolo Calafat. Aquest darrer però, no ha pogut tornar a baixar.

En Tolo va caure en un edem cerebral a 7.600 metre d’alçada, des d’allà va ser recolzatr per un sherpa i altres companys es van començar a mobilitzar per pujar a ajudar-lo. Fins i tot l’helicòpter de rescat, que no va poder volar en els primers moment a causa del mal temps, havia d’intentar el rescat.

Ara és des d’aquest helicòpter d’on ens informen que han vist el cos d’en Tolo cobert de neu, no ha pogut aguantar una altra nit a 7.600 metres en aquestes condicions.

En aquest moment els esforços s’estan centrant en baixar de la cota 7.200 a en Juanito Oiarzábal, en Carlos Pauner i a Horia Colibasanu, que romanien a aquella cota amb més o menys dificultats, però a l’expectativa del rescat d’en Tolo.

Una gran pèrdua pel món de l’alpinisme, una forta abraçada a tota la seva família, amics, companys… Us mantindrem informats sobre totes les úiltimes novetats.