Torna a agafar força la polèmica discussió sobre la veracitat dels 13 cims de la coreana Oh Eun-Sun, ara mateix, la dona que té més possibilitats de convertir-se en la primera dona en ascendir els 14 vuitmils del món.

Fa temps que se n’ha parlat i s’ha aixecat molta pols i opinions diverses al respecte, ara però, l’Edurne Pasabán en persona difón noves informacions que poden portar a veure encara més clara la controvèrsia. Segons sembla ser, i per confessió dels propis sherpes de l’alpinista coreana, ella mai ha ascendit al Kanchenjunga, de tal manera que serien 12 els vuitmils que té en actual possessió i no 13 com ella afirma.

Es posen en dubte fins i tot altres cims de la coreana, que no ha pogut demostrar, però sens dubte el Kanchenjunga és el que més cua portarà, ja que presumptament els propis sherpes estan pensant en treure oficialemnt a la llum el tema i destapar la veritat; tot denunciant-ho a les autoritats nepaleses.

Els nervis per saber qui serà la primera dona de la història en coronar realment els 14 vuitmils del planeta ja han arribat definitivament. Sigui com sigui, a continució us deixem amb una recent entrevista amb Edurne Pasabán concedida al diari El Correo, poc després de fer el seu tretzè vuitmil, on aporta més informació al respecte.

- L’ha felicitat Oh Eun-Sun?

- Sí, sí, m’ha saludat només arribar. Encara que, bé … És que ahir els càmeres de ‘Al Filo’ ens van filmar a l’arribada des del CB i segons sembla també ho va fer la televisió coreana, així que van venir a preguntar a veure si la persona que es veia al cim era jo. A veure si havia pujat realment al cim veritable.

- I ara amb l’Annapurna a la motxilla, es veu com la primera dona amb els Catorze?

- No ho sé, no ho sé …. De tota manera, això de primera o segona … sembla que les coses s’han tergiversat una mica cap a la coreana perquè crec que haurà de demostrar moltes coses en algunes muntanyes, segons tenim entès per molts xerpes que s’estan movent per certificar els cims de totes nosaltres.

- Hi ha dubtes?

- Sí, sí. Hi ha molts dubtes i els xerpes s’estan movent perquè totes nosaltres demostrem si realment hem pujat a tots els cims que es diu. I ella té algun petit problema amb algun cim i els xerpes no el corrovoren.

- Però aquesta certificació qui la fa, algun organisme oficial?

- No, no. No és res oficial. Són els seus mateixos xerpes, que ens han confirmat que al Kangchenjunga no ha pujat.

- Com?

- Ens han dit que no diguem res, però al Kangchenjunga no han pujat al cim. Llavors m’han dit ‘tu fes els teus cims que després nosaltres ens encarregarem de que es vegi la veritat’.

- És una acusació molt greu.

- És que nosaltres tenim molt bona relació amb els xerpes de Miss Oh, perquè un dels seus caps va ser sherpa meu el 2007 just en aquesta muntanya. Va ser la seva primera expedició i l’Asier el va ajudar molt perquè llavors no sabia ni rapelar, i ara és un “Jefazo” que t’hi cagues i per tant, ens adoren. Avui sense anar més lluny ens han ajudat un munt a baixar les coses del camp 2 i ens deien: ’si us plau no li diguis a la coreana que t’hem ajudat’. Ja fa dues setmanes ens van dir que ells ja se n’encarregaran de dir-ho però que al Kangchenjunga ella no ha pujat, com a alguna muntanya … i després també hi ha en Mingma, un sherpa que coneixem i que vol ser el primer nepalès en acabar els vuit mils …

- El que ha pujat amb el seu grup.

- Exacte. Aquest és el que diu que quan arribem a Katmandú anem a reunir-nos, ell i els xerpes amb el Govern del Nepal per deixar totes les coses clares ja sobre de la taula.

- Tornem a l’Annapurna. Crec que només vostè sap el veritable valor d’aquest cim.

- Hòstia que sí. Tenia unes ganes de treure’l de sobre … Era un pes pesat i ara podem estar tranquils.

- Amb tots els temors sobre els seus perills, al final s’ha portat bé.

- Sí, sí. No ens podem queixar per res. De fet, fins al camp 3 varem treballar molt, però d’aquí cap amunt hi havia encara moltes coses per fer i ens ha permès superar-les. La veritat és que ens ha tractat molt bé.

- Ja només en queda un. El somni comença a ser una realitat …

- Ara estic una mica com en un núvol. Hem estat sols allà dalt tants dies … i arribes aquí amb el cim, tothom felicitant-te … Són sensacions de felicitat, perquè la veritat és que jo a l’Annapurna li tenia molta por. I no esperava que tot fos així. Ens ha sortit tot molt bé. Així que estic molt contenta i fins i tot una mica sorpresa de les sensacions que tinc. Ja hem fet l’Annapurna, Ja està! És una mica estrany …

- Qui s’imaginaria això quan van haver de canviar tots els plans sobre la marxa pel tancament de la frontera tibetana.

- Imagina’t. Tot aquell embolic en l’últim moment … Però al final hem estat aquí tres setmanes treballant sols i jo crec que l’Annapurna ens ha compensat aquesta bona tasca amb un cim tranquil i un resultat molt bo.

- I ara el Shisha.

- Sí, bé, quan arribem tirarem cap amunt. L’única preocupació allà serà el pas del cim secundari al principal, que les comercials ni ho faran. Però nosaltres arribarem amb la nostra aclimatació, agafarem nostres ‘tendetes, un dia al camp 1, un altre dia al camp 2 i, si hi ha bon temps, per dalt, però sense molts més esforços. Estem molt aclimatats i intentarem la muntanya en una manera molt més alpina.

A X-AVI Material de Muntanya hem tingut el privilegi de poder fer una entrevista a la Mireia Miró. La Mireia ha realitzat un any impresionant, tot demostrant el gran nivell de forma en el qual es troba ara mateix. Entre d’altres victòries ha obtingut el Sub-Campionats del Món d’Esquí de Muntanya, el Sub-Campionat del Món de Curses de Muntanya, Sub-Campiona d’Europa de VR, i moltes més victòries…

Hem pogut intercanviar amb ella algunes impressions sobre la temporada, tot analitzant per sobre el seu present, passat i futur. Desitgem molta sort a la Mireia per seguir endavant amb la seva carrera d’una manera tant brillant com fins ara, a la vegada que aprofitem per agrair-li la seva amabilitat per respondre les preguntes.

D’entrada una pregunta “obligada”… Enguany has obtingut uns resultats difícilment millorables. Sub-campionat del Món de curses d’esquí, sots-campionat d’Europa, sots-campionat del Món de Curses de Muntanya,… i una llarga llista de proves i competicions amb molt bones marques.
Esperaves d’alguna manera obtenir tots aquests bons resultats abans de començar la temporada? Com vas encarar la temporada des d’un bon inici? Com et sents a nivell personal després de tot això?

No esperava poder estar tant endavant a l’hivern i a l’estiu.
A principis de l’any passat vaig notar que vaig fer un bon salt de forma, però era nova categoria, nous recorreguts, noves rivals…. Fins que no van passar 3 curses amb esquís creia que els bons resultats eren casualitat: que aquell dia havia tingut sort, jo m’havia trobat molt bé i les altres no tant. A partir de la 3a o 4ta cursa vaig començar a comprendre que no era només casualitat, que el meu estat de forma em permetia estar lluitant a devant.

L’estiu me’l volia prendre com “distracció”, motivació per entrenar-me per l’hivern. Així que no les he preparat específicament. A les curses a peu és molt important la manera com t’enfrontes a la cursa, cada cursa demana una cosa diferent, i des de que li vaig començar a posar “cap”, els resultats han millorat molt.

A nivell personal estic contenta però no satisfeta, encara queden moltes curses per correr, molts records per batre, molts km per fer…això tot just acaba de començar,és el primer any que corro a la categoria “reina” i si vull millorar demana paciència, treball i constància Diuen que el més dur no és arribar, sinó repetir durant molts anys.

Per què per exemple… Aquesta era la primera edició en la qual participaves a les Skyrunning World Series. Veies possible obtenir tant bona posició en una competició on mai hi havies participat?

No m’esperava poder estar tant endavant corrent a peu, primer perquè jo soc esquiadora de muntanya i segon perquè no em vaig preparar les curses. Però tenia bona forma de base de l’hivern i això m’ha servit per poder aconseguir bones posicions.
El mòn de les curses a peu és molt especial i a cada cursa he après molt, i encara em queda molt per aprendre. A mesura que han anat passant les curses mi he anat trobant més còmode, m’he anat coneixent-me més i les he pogut disfrutar més també.

Quan t’enfrontes a una cursa, una prova… Com són els moments/dies abans? Hi ha molts nervis? Tens algun ritual, tradició o quelcom que t’ajudi a passar els dies/minuts abans de la prova?

Al ser el primer any ho he viscut d’una manera molt relaxada, amb més curiositat que tensió. En canvi les curses d’esquí a l’hivern les visc amb més tensió, hi dedico moltes hores d’entrenament i m’agrada fer-ho bé. Trobar-me bé en una cursa , sentir que he donat el màxim i el millor del que puc donar és una gran recompensa a totes les hores que hi dedico.
El vespre abans sempre m’agrada repassar el recorregut mentalment i relaxar-m’hi, planificar una mica l’estratègia que seguiré, etc.

Després d’aquests grans resultats del 2009. Com encararàs el nou any? Participaràs en les mateixes competicions, continuaràs a la Selecció Catalana….

Ha estat un estiu molt enriquidor, he aconseguit resultats que mai hagués pensat poder obtenir, i he fet curses molt maques, que d’una altra manera segurament no hagués fet, però no sé què faré la temporada vinent.
Ara tot just comença la temporada d’hivern, que dura de desembre a finals d’abril, és una temporada llarga i un calendari molt carregat, abans de decidir sobre què faré aquesta temporada vinent corrent a peu primer vull fer la temporada d’hivern ben concentrada, veure com va, com em trobo, i si és factible fer doble temporada. Així que ja veurem, de moment no vull agafar cap compromís per l’estiu.

El teu fitxatge per la Selecció Catalana va néixer fruit de gairebé una trobada casual a Itàlia. Com et sents ara competint amb la Selecció? Suposo que han augmentat les facilitats per poder competir. Com ho feies fins llavors? Requeries cercar patrocinadors, col•laboradors… O quin era el sistema?

La gent de la Selecció catalana son gent molt maca, entre nosaltres hi ha molt bon ambient i és inevitable sentir-s’hi bé, a nivell polític..prefereixo no ficar-m’hi. Al cap i a la fi jo soc esportista i el que m’agrada és poder córrer. En aquest moment la Selecció em dóna aquesta oportunitat i m’ha obert aquesta porta, però si la Selecció no hi fos seguiria corrent de totes maneres.

Fins ara no corria gairebé cap cursa a peu, crec que podria contar amb els dits d’una mà les curses a peu que havia corregut en els 3 últim anys . No era una disciplina que em cridés l’atenció especialment perquè és molt dura ( sobretot a nivell físic, després d’una cursa passes 3 o 4 dies “trinxat”) l’any passat vaig córrer alguna prova de casualitat, em va agradar i m’hi vaig animar per aquest any.

Tot i això Haglofs m’ajuda en tot el que pot, a nivell de material i si hi ha altres curses que em ve de gust fer també.

Tot això ha de ser fruit d’un gran entrenament i esforç. Com és el dia a dia normal de la Mireia Miró? Com entrenes? Hi ha temps per tot?

De setembre a juny vaig a classe a Font romeu. A la Cerdanya francesa. Això em permet d’estudiar i entrenar al mateix temps ja que Font Romeu està ben al mig de la muntanya i tenim tot el que fa falta per entrenar. Hi ha les pistes d’esquí a menys de 5’, i quan hi ha neu podem sortir de casa amb els esquís posats. Quan acaba el curs aquí, vaig una mica sense rumb, “em deixo portar per el vent”, i de tant en tant treballo al refugi de Goriz

Quan no hi ha neu entreno o bé corrent o bé amb bicicleta de carretera o bé amb rollers. Tot i que m’agrada molt el que faig, a vegades m’agradaria que el dia tingués un parell d’hores més, “només” estudiar i entrenar ja m’ocupa molt de temps i sempre em queden coses per fer.

D’on sorgeix aquesta afició per l’esport i des de quan t’hi dediques professionalment? I a banda d’això, quins esports més practiques?

Sempre he practicat esport, quan era més petita natació i arts marcials. A part sempre he anat a la muntanya amb els meus pares. Amb 12 anys vaig entrar als grups d’iniciació de la UEC de gràcia, on em van ensenyar altres perspectives, altres practiques com escalar, esquí de muntanya, etc.
Va ser amb 17 anys que vaig entrar al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya (CTEMC) des de llavors ha estat una espiral cap a munt, considero que no he parat de progressar, tant com esportista a nivell personal. Vaig venir a Font Romeu becada pel Consell Català de l’Esport amb 19 anys, junt amb en Marc Pinsach i en Kilian Jornet. Va ser un gran canvi, i un gran pas cap a la “professionalització”, tot i que de l’esquí de muntanya és molt difícil viure i depens dels teus resultats.
Quan començo a esquiar podríem dir que ja no em trec les botes fins a finals d’abril-principis de maig. A l’estiu m’agrada córrer, fer bicicleta de carretera, rollers, i si em despisto fins i tot algun dia vaig a escalar ( però m’he d’haver despistat molt! Hehe)

Englobant la teva vida, l’entrenament, la competició… és evident que t’ha d’agradar el que fas. Estàs satisfeta de la vida que portes? Què hi canviaries o t’hi faltaria?

Més aviat diria que estic a gust amb el que faig ara mateix, l’entrenament, les curses…m’aporten un benestar que no he trobat de cap altra manera. És un estil de vida que enganxa, i més tenint l’oportunitat de poder-m’hi dedicar d’una manera semi professional.

Vaig marxar de Barcelona perquè volia canviar, no estava contenta amb el tipus de vida que portava, crec que va ser una gran iniciativa i que ha estat una de les meves millors decisions, però no deixa de ser una decisió i del passat no es viu, cada dia hem de prendre decisions que faran que la nostra vida vagi cap a un lloc o un altre. Mentre estigui a gust amb el que faig ho continuaré fent, des del moment que sentí que ja no m’aporta res…doncs tocarà buscar altres motivacions!

El que si que trobo a faltar a vegades és més temps per a mi, entre els viatges, les curses i els entrenaments…

I ja per acabar… Tens 21 anys i encara ets molts jove amb molts anys per viure. Com et veus d’aquí a uns anys? Quines són les teves aspiracions professionals de cara a un futur?

A nivell laboral estic estudiant STAPS ( un equivalent a INEF) a Font Romeu. Ja estic a l’últim any i estic fent la sortida d’esport adaptat. És una sortida que m’agrada molt i no descarto dedicar-m’hi professionalment en un futur. És una feina molt enriquidora.
Tampoc descarto intentar entrar a bombers, tot i que ara per ara no em crida l’atenció perquè s’hi ha de dedicar molt de temps ( a estudiar).
Totes dues opcions encara em queden una mica lluny perquè ara vull aprofitar el moment en el que em trobo ( físicament i psicològicament) en la competició d’alt nivell. Així que ja aniré veient sobre la marxa, el temps acaba posant-ho tot al seu lloc, així que en un futur espero fer el que em vinguí de gust fer en aquell moment, sigui de professora d’esport adaptat, bombera o qualsevol altre professió.
M’agrada estudiar, i tot i que aquest sigui el meu últim any a l’universitat espero continuar estudiant altres coses, per exemple tinc ganes d’aprendre alemany, també em crida l’atenció fer la diplomatura de turisme a distancia, o fins i tot tornar-me a apuntar a anglès, que és una llengua que sempre he estudiat i he deixat aparcada en aquests últims anys.