El francès Régis Vergé , de 38 anys d’edat, es trobava realitzant la GR11 en solitari. El passat 28 de juny va dormir a la Renclusa , vall de Benasc , i al matí següent partia cap al Col de Mulleres per assolir l’hospital de Vielha , a la cara sud del túnel, però mai va arribar, així que si no va canviar d’opinió aquesta és la zona on va desaparèixer. La família demana ajuda

Régis Vergé és practicant habitual del muntanyisme als Pirineus, i habitant de les Landes . Estava realitzant la GR11 en solitari però va desaparèixer el 29 de juny entre la Renclusa , vall de Benaque , i l’hospital de Vielha , a la cara sud del túnel de Vielha , Noguera Ribagorçana . El seu trajecte , llevat que canviés d’opinió en l’últim moment, havia de passar pel Col de Mulleres . Això suposa que hauria de travessar el que potser és l’únic pas de tota la travessa amb veritable perill i que exigeix l’ús de les mans de manera delicada per superar una paret rocosa , un lloc molt conflictiu per a un muntanyenc en solitari. Es pensa que també hi ha la possibilitat que davant la situació de la neu a la zona i la visió del mur canviés d’opinió i prengués un altre itinerari. Pel que no es descarta que pogués haver de buscar també per altres zones.

El 112 i la Guàrdia Civil rastregen la zona i estan al tant. Qualsevol indici del seu parador , qualsevol pista , ha de ser comunicats a ells.

Diumenge, 6 hores del matí, les discoteques encara són obertes, però un grup d’Al-Pi-nistes no torna a casa després d’una nit de festa, en una altra ocasió serà, sinó que carregats amb les motxilles i les raquetes de neu pugen al cotxe i es dirigeixen cap al nord del País. Concretament el destí és Merànges, un petit poble de la Cerdanya. Des d’allà surt la pista forestal que tot fent giragonses entre les muntanyes els apropa una mica més al lloc d’inici de l’excursió del dia. Arriba un punt però on una cadena i la neu impedeixen el pas dels vehicles, és hora de començar a caminar.

Es troben a 1870 m d’altitud, i prenen un corriol que marxa en direcció nord, serpentejant pel mig del bosc, i al cap de poca estona i ja amb les raquetes de neu calçades, arriben al refugi de Malniu (2130 m). No estan sols, altres excursionistes també han arribat al refugi i es dirigeixen muntanya amunt, esperant arribar al cim del Puigpedrós. Per tant, nomes els cal seguir les traces que han deixat a la neu, i mica en mica el bosc esdevé més esclarissat, i la panoràmica sobre la Cerdanya més espectacular. I és que tot i el vent, el dia és radiant i la visibilitat excepcional. Pel camí avancen un grup d’unes deu persones, la indumentària dels quals és objecte d’alguns comentaris. Aquells individus són el clar exemple de com no es pot anar a la muntanya: porten també raquetes de neu, però n’hi ha que calcen bambes, d’altres no duen polaines, i són menys encara els que van equipats amb pantalons impermeables o jaqueta paravents.

Mentrestant els Al-Pi-nistes segueixen amunt.

Ja s’observa el cim, i van traient el nas el massís del Carlit i els Perics, les muntanyes d’Andorra i fins i tot les del Pallars. L’espectacle és meravellós. Al cap de 3 hores 20 minuts d’iniciar la caminada arriben al cim del Puigperdós (2911m). Tant de bo es pogués aturar el rellotge i gaudir infinitament de les sensacions que transmet l’indret. La visibilitat és tant bona que fins i tot albiren la serra de Collserola, mentre que cap al Nord un univers blanc ho cobreix tot. Fa sol, però els -6 graus que marca el termòmetre i el vent moderat, fan que després de menjar quatre ganyips els Al-Pi-nistes comencin a descendir.  Ressegueixen la carena, en direcció a la  Portella de Meranges, i des dallà agafen rumb cap al sud, i ben aviat arriben al refugi lliure J.Folch i Girona (2380m). En aquest indret de postal i a recer del vent, aprofiten per dinar i descansar una estona.

Amb la panxa ben plena, ja tenen forces per seguir el camí que, paral·lelament al Riu Duran, va perdent altura, s’endinsa entre els boscos, i arriba finalment al Pla de Campllong, no sense abans obsequiar-los amb unes curioses imatges d’unes cascades de glaç. Ja només els resta seguir durant uns pocs quilòmetres la pista forestal per on hores abans han passat amb el vehicle, i tot pujant suaument, corba va i corba bé, cansats però molt satisfets, arriben al cotxe.

Han fet una volta circular d’uns 16 km i 1300 metres de desnivell positiu, tècnicament força fàcil, però espectacular com la més difícil de les excursions. Amb la neu les muntanyes es transformen, i les sensacions que transmeten no es poden descriure amb paraules, cal anar-hi i sentir-ho en la pròpia pell. Això si, sempre ben preparats, amb prudència i consciència. Gràcies i fins la pròxima Al-Pi-nistes!

La sortida dels veterans del club excursionista Uecanoia del passat dijous 28 de gener, va recórrer una de les zones amb antics molins dels termes de Òdena i Jorba , a més d’altres paratges, que si bé prou coneguts, feia molt temps que no visitavem. Així, amb  guia i coordinació de Jordi Mateu i Jaume Rosich,  férem un circuit amb el següent itinerari: Sortida des d’Igualada (zona de Puig Cornet, on deixem els cotxes), riu Anoia (zona del Molí Nou), molí del Boix, molí del Carulla, molí Blanc, can Mateu del Pas, cal Costa de Baix, mas de la Sala (can Cansalada), cal Ribas, Sant Genís, ca la Pacheca, cal Blasi i Puig Cornet.

La temperatura, molt freda rondant els zero graus, no acorvardí a la nombrosa participació de 35 veterans i veteranes. En tot cas, serví per accelerar la passa per poder entrar en calor. Recorrem la zona del riu Anoia, amb i sense corriols, vorejant camps i franquejant algun torrent amb mala petja. Per sort és tot ben glaçat, cosa que, almenys en aquesta hora matinal, ens estalvia d’enfangar-nos.

Crida l’atenció el pas pel Molí Blanc, construit el 1750, avui convertit en hotel amb una restauració molt acurada. Com tots els molins que hem anat trobant, l’ubicació és condicionada per la presència de l’aigua com a font d’energia hidràulica. Arribats al Mas de la Sala (avui Can Cansalada), amb la seva ermita romànica del segle XII i la creu commemorativa al bell mig de l’esplanada, ens porta vells i bells records de la nostra jovenesa, quan s’hi celebrava el tradicional Aplec de la Sardana dels dilluns de Pasqua. (enguany farà 45 anys que ja no s’hi celebra). La creu fou implantada amb motiu del multitudinari aplec que hi va haver el 25 d’agost de 1910, i fou beneida el 24 de setembre de 1911. Després d’esmorzar fem una breu visita a l’interior de l’ermita i la fotografia de família davant del portal.

Ara, després de travessar per sota l’autovia, fem cap al nucli de Sant Genís, per visitar el molí d’oli de Cal Gibert, al costat de l’església. Està situat en un gran casalot de pedra amb finestres emmarcades amb grans carreus de pedra, i a la llinda del portal hi ha la data de 1743. Ens reb el seu propietari en Josep Torra Mulet, i ens fa tota mena  de comentaris i aclariments sobre el seu molí d’oli tradicional i artesà.en funcionament des d’abans del 1810, que premsa majoritàriament les olives dels petits productors de la comarca. Al final, al costat d’una llar de foc encesa que ens retorna, som complimentats amb tastet del seu oli acompanyat de llonganissa i tragueitg del porró.

Cap a migdia, el sol ja escalfa una mica i ja no podem defugir la llacada, el fang que les darreres plujes han produit sobre la terra que trepitjem abans d’arribar als cotxes.

La pròxima sortida serà  el dijous (gras) 11 de febrer, amb circuit des de Jorba al pla de Rubió.

Text i foto: Joan Mollà

Avui han estat trobats sense vida els cossos dels tres muntanyers desapareguts durant la jornada d’ahir dissabte, al municipi de Villanúa.

Després de l’avís d’emergència emès per la dona d’una de les víctimes, i germana de les altres dos, eles efectius de rescat varen iniciar la cerca durant tot el dissabte. Al no ser fructífera aquesta cerca, avui diumenge a les 8.30 hores s’ha reprès la jornada amb diversos efectius especialistes de la Guàrdia Civil, un helicòpter i gossos de rescat. A les 15.30 hores eren trobats els cossos sense vida dels tres excursionistes.

Tots els indicis apunten que el tres homes varen ser sorpresos per un allau de neu que els sepultà, hipòtesis probable però encara per confirmar a través de les autòpsies.

El pic La Collarada és una muntanya de 2.886 metres del Pirineu Aragonès, situat en el municipi de Villanúa és el més elevat de tota la comarca de Jacetania.

Foto: Pirineos3000

Els excursionistes de la Uecanoia ens hem de sentir orgullosos de veure que la llarga tasca divulgadora que han realitzat una colla de socis veterans d’aquesta entitat va tenint continuïtat des d’aquell ja reculat dijous 24 de febrer del 2000, data de la primera sortida  de la secció de veterans. Son ja moltes sortides, quasi mai amb itineraris repetits, màxim coincidint algun tros de camí.

Així, el recorregut de la caminada del darrer dijous 3 de desembre, preparada i coordinada per Jordi Mateu i Gaspar Vilarrubias, amb 27 participants, fou totalment inèdit. Per la majoria de nosaltres la serra de la Ninota, situada arran de la Pobla de Claramunt , però del municipi de la Torre de Claramunt, amb una elevació màxima de 410 m., no era desconeguda de nom, però si de pas. Es ben curiós com tot i ser tan a frec de casa nostra, era la primera vegada que la trepitjàvem.

Al peu de la Roca de la Ninota

Després de deixar els cotxes al barri de les Figueres de la Pobla de Claramunt, iniciem el trajecte pels seus carrerons i per la pista asfaltada que duu al castell. Som prompte al falder de la serra de la Ninota i per un caminol ens arribem a les encases restes de la que fou ermita romànica de Sant Andreu. Pel costat d’uns horts del barri de Sant Andreu, (sempre al marge dret del riu Anoia), entrem en la propietat d’en Josep Vila, al que agraïm la seva gentilesa de que en la seva absència, ens permetés circular pel seu terreny, jardí i vivenda mentres seguiem la ruta per la cara nord de la rocosa serra de la Ninota, que manifesta ben clarament el seu origen sedimentari al estil de les roques de Montserrat. Els conglomerats també estàn formats per còdols i sorres i un ciment natural de tipus calcari, constituint el característic “pinyolenc” (tècnicament pudingues) de Montserrat. Per corriol molt poc marcat i gens planer, ens enfilem fins la curiosa i esbelta roca de la Ninota, on al seu peu hi fem la fotografia de família.

Amb algún giratomb anem guanyant altura fins arribar a dalt la serralada, i per senderó de mala petja l’anem carenejant. Malgrat la significativa poca altura té bones vistes amb un dilatat panorama. A la dreta tenim el Tio Nelo, Capellades, la Torre de Claramunt, les Pinedes de l’Armengol i la urbanització de les Garrigues, mentre al costat oposat s’alça amb prespectiva molt gallarda el castell de la Pobla.

Entrem novament a la Pobla per la part alta de sota el castell, pels carrers estrets que amaguen molts records de la seva història: carrer del Campanar Vell, carrer de la Font, plaça de la Vila, plaça de les tres fonts, carrer Arrabal…

I amb l’excursió del inmediat dijous 17 de desembre, donarem per finalitzades les sortides del 2009. Pujarem a Sant Miquel de Montserrat per l’antic camí de les bateries o camí Ral, la ruta medieval que surt de Collbató, i baixarem pel camí que de la Santa Cova duu altra cop a Collbató passant per les coves de Salnitre. Caminada un pèl llarga (unes 4 hores). Desnivell de prop de 500 mts, amb pujada de forma moderada però continuada i baixada més sobtada. Repartirem el programa d’excursions fins les vacances d’estiu de l’any vinent, però a la secretaria de la Uecanoia també hi trobareu exemplars.

Text i foto: Joan Mollà

Aquest passat diumenge uns quants membres de l’Al-Pi-nisme Club Esportiu ens vam treure la mandra de sobre i ben d’hora al mati vam agafar el cotxe per dirigir-nos cap al petit poble de Tòrrec, situat als peus de la zona més oriental del Montsec.

Un cop allà, vam seguir un petit sender que s’introduïa entre roures, alzines i algun bolet que treia el cap despistat. Un cop creuat el torrent de les Planes el sender seguia paral•lel al torrent de Font-freda, i al cap de pocs minuts ja teníem davant nostre la imponent balma a l’interior de la qual s’observava la casa de la Vansa, situada sota una imponent cinglera. Va estar habitada des de l’edat de bronze fins als voltants del 1940 i un cop creuat el bonic torrent al cap de pocs minuts ja hi érem. En primer lloc els estables, on encara hi ha un bon gruix d’excrements que delaten l’antiga activitat ramadera. A continuació les estances de la casa: la pallissa, la cuina, el celler on encara s’observen un parell de botes de vi, l’era, …. tot plegat un llegat de la nostra història, dels nostres avantpassats, un retrat de les formes de vida que fins no fa tants anys tenia la gent d’aquest país i que cal conservar.

Després d’un bon esmorzar i de gaudir de les boniques vistes, vam continuar una estona endinsant-nos en la vall, on vam poder contemplar part de la fauna de la zona: Porcs senglars, una serp blanca, un grup de voltors, una fagina, un simpàtic pela-roques, i fins i tot un ratpenat. Tots recorrien aquells paratges, esplèndids, i poc coneguts. Nosaltres mentrestant tornàvem cap al cotxe, que la panxa ja feia rau-rau i tocava anar cap a Igualada. Fins la pròxima! www.alpinisme.cat

Aquest diumenge, dintre dels actes que s’estan fent per tot Catalunya amb motiu de la Marató que organitza TV3, aquest any dedicat a Les Malalties Minoritàries, La Penya Ciclista Els Esgavellats i La  han organitzat una matinal que, encara i el fred que hem trobat, no ens hem volgut perdre.

Els 125 caminaires hem sortit darrera els ciclistes a les 9 del matí de Can Titó, i per agafar una mica de calor hem fet una pujadeta fins al Santuari de Collbàs, després ens hem trobat caminaires i ciclistes a Carme per gaudir d’una bona botifarrada, on els col·laboradors d’aquesta trobada ens havien preparat.

Agraïm aquesta sortida a tots aquells que la han fet possible, organitzadors, empreses col·laboradores, ciclistes, excursionistes i tots aquells que avui han volgut compartir aquesta jornada tan especial.

F. Cullerés i J. Abad

Dues germanes han mort aquesta matinada, sembla ser que per hipotèrmia, després d’haver-se perdut tot realitzant una excursió per la zona de Fontalba a Queralbs (Ripollès). Les víctimes eren integrants d’un grup de 5 excursionistes que aquest dissabte passat realitzava una ruta a peu per la zona.

Sembla ser que el temps ha pogut ser la causant del lamentable incident. Ahir dissabte dia 7 de novembre els temps va fer un dels seus girs inesperats, assetjant amb forts vents al grup d’excursionistes, vents que culminaren amb una forta tempesta. A falta de confirmacions oficials aquests semblen els motius pels quals el grup es va desorientar.

Sense saber-ne encara el perquè, els 5 integrants del grup es varen separar en dos sub-grups; tres persones que van ser rescatades i actualment es troben en les instal·lacions de l’Hospital de Campdevànol i les dues germanes que lamentablement no han pogut superar l’incident.

Tot i que les víctimes es varen poder posar en contacte amb els equips d’emergència, qual cosa va permetre desplegar un dispostiu de rescat integrat per fins a 15 dotacions de mossos, bombers i voluntaris, les males condicions meteorològiques i de visibilitat dificultaren l’operatiu. Finalment el succés acabà amb la vida de les dues excursionistes i tres companys a l’hospital, una de les quals encara està en situació greu, també per símptomes d’hipotèrmia.

Dijous 5 de novembre. Itinerari: Sant Joan de Mediona (450m), torrent de Puigcogul, bosc de Bulligons, carena de la muntanya del Marquès, masia de les Clivilleres (660m), turó de les Clivilleres (745m), urbanització can Verdaguer, castell de Mediona (427m) i San Joan de Mediona.

Sortim de  Mediona per un camí que comença sota el campanar de l’església, voreja uns horts i pasa per els antics safareigs públics. L’excursió transcórre majoritàriament per camins i corriols que són fabulosos i sense especial dificultat (algun tram amb pedregam) pel vessant obac de la serra de les Clivilleres, entre frondosos, espectaculars i preciosos boscos de pi blanc i alguna clapa d’alzines, i això sí, pujant, pujant i pujant…

Com que el vent buja de valent, esmorzem a recer solei de la gran masia abandonada de les Clivilleres, força malmesa, que data del temps de repoblació dels segles XI, XII i XIII. Després, ja a l’alçada de la serra  de les Clivilleres, que constitueix una perllongació cap el noest de la serra del Bolet, amb el seu turó que es punt culminant amb el mateix nom, gaudim de bones vistes de la plana del Penedès, amb un gran panoràmica sobre la comarca, que abraça des de Montserrat al mar i al Montmell. Sota nostre (Est) molt al fons, quasi a ull d’ocell, hi ha la població de Sant Quintí de Mediona. Seguint la carena veurem en mig de la garriga, uns quants pins negres alts, la capçada dels quals van respectar les flames del paorós indendi de l’any 1994.

Foto de família a la masia de Clivilleres.

Un altre dels atractius de la caminada és l’històric castell de Mediona (construït al segle X) i la seva església romànica de Santa Maria (inicis del segle XI), declarats bé d’interés cultural per la Generalitat, que ja conexiem d’un anterior recorregut. Ocupen la part alta d’un singular esperó rocallós que forma un meandre del riu de Bitlles, en una posició dominant sobre el riu. amb l’antic cami que en segueix el curs i que seguim aigües amunt. D’especial interés, per la seva geologia i paisatge, és la gorja excavada per la riera de Mediona sota de les singleres que cauen aplomades des del castell, on s’hi practica l’escalada.

Trobem la pista asfaltada que va de Sant Joan al castell, i per l’antic molí de Mediona, un edifici esmentat ja des del 1011 que actualment serveix de granja, entrem al poble.

Temps esmerçat, 3h i 50 minuts, net. Km de recorregut, 12. Desnivell acumulat: 530m. Coordinadors, Jordi Mateu i Gaspar Vilarrubias. Participants, 30.

Pròxima sortida, dijous 19 de novembre, a dos quarts de vuit del matí. Itinenari: La Pobla de Claramunt, la Roca Llarga, els Mollons, cingle de la Roca Caganera, font del Llop, la Pobla de Claramunt. Fàcil.

Text i foto: Joan Mollà