Com ja és tradicional de cada final d’any, l’Al-Pi-nisme Club Esportiu organitza la rifa d’una panera per tal de recaptar fons per al funcionament de l’entitat i per brindar la possibilitat a tothom qui ho desitgi de poder participar en un dolç sorteig. La butlleta guanyadora és la coincident amb les tres darreres xifres de la grossa de Nadal, sent enguany la butlleta Nº 268, la qual estava en possessió de la família Casas – Marimón. L’enhorabona.

Gràcies a tots aquells que hi heu participat, la vostra col•laboració és molt important. En especial un agraïment a X-AVI Tot Muntanya, amb botiga recent estrenada, que tant en aquesta ocasió com durant la resta de l’any sempre ens ha ofert el seu suport.

I si no heu tingut sort en l’atzar, des de l’Al-Pi-nisme esperem que en aquest nou any en tingueu en allò realment important, com la salut i la felicitat. I ja us avancem que aquest 2012 serà ben intens a la nostra entitat, i amb novetats de les quals aviat rebreu notícies! Hi esteu convidats!

Bon any 2012 per tothom.

Diumenge, 6 hores del matí, les discoteques encara són obertes, però un grup d’Al-Pi-nistes no torna a casa després d’una nit de festa, en una altra ocasió serà, sinó que carregats amb les motxilles i les raquetes de neu pugen al cotxe i es dirigeixen cap al nord del País. Concretament el destí és Merànges, un petit poble de la Cerdanya. Des d’allà surt la pista forestal que tot fent giragonses entre les muntanyes els apropa una mica més al lloc d’inici de l’excursió del dia. Arriba un punt però on una cadena i la neu impedeixen el pas dels vehicles, és hora de començar a caminar.

Es troben a 1870 m d’altitud, i prenen un corriol que marxa en direcció nord, serpentejant pel mig del bosc, i al cap de poca estona i ja amb les raquetes de neu calçades, arriben al refugi de Malniu (2130 m). No estan sols, altres excursionistes també han arribat al refugi i es dirigeixen muntanya amunt, esperant arribar al cim del Puigpedrós. Per tant, nomes els cal seguir les traces que han deixat a la neu, i mica en mica el bosc esdevé més esclarissat, i la panoràmica sobre la Cerdanya més espectacular. I és que tot i el vent, el dia és radiant i la visibilitat excepcional. Pel camí avancen un grup d’unes deu persones, la indumentària dels quals és objecte d’alguns comentaris. Aquells individus són el clar exemple de com no es pot anar a la muntanya: porten també raquetes de neu, però n’hi ha que calcen bambes, d’altres no duen polaines, i són menys encara els que van equipats amb pantalons impermeables o jaqueta paravents.

Mentrestant els Al-Pi-nistes segueixen amunt.

Ja s’observa el cim, i van traient el nas el massís del Carlit i els Perics, les muntanyes d’Andorra i fins i tot les del Pallars. L’espectacle és meravellós. Al cap de 3 hores 20 minuts d’iniciar la caminada arriben al cim del Puigperdós (2911m). Tant de bo es pogués aturar el rellotge i gaudir infinitament de les sensacions que transmet l’indret. La visibilitat és tant bona que fins i tot albiren la serra de Collserola, mentre que cap al Nord un univers blanc ho cobreix tot. Fa sol, però els -6 graus que marca el termòmetre i el vent moderat, fan que després de menjar quatre ganyips els Al-Pi-nistes comencin a descendir.  Ressegueixen la carena, en direcció a la  Portella de Meranges, i des dallà agafen rumb cap al sud, i ben aviat arriben al refugi lliure J.Folch i Girona (2380m). En aquest indret de postal i a recer del vent, aprofiten per dinar i descansar una estona.

Amb la panxa ben plena, ja tenen forces per seguir el camí que, paral·lelament al Riu Duran, va perdent altura, s’endinsa entre els boscos, i arriba finalment al Pla de Campllong, no sense abans obsequiar-los amb unes curioses imatges d’unes cascades de glaç. Ja només els resta seguir durant uns pocs quilòmetres la pista forestal per on hores abans han passat amb el vehicle, i tot pujant suaument, corba va i corba bé, cansats però molt satisfets, arriben al cotxe.

Han fet una volta circular d’uns 16 km i 1300 metres de desnivell positiu, tècnicament força fàcil, però espectacular com la més difícil de les excursions. Amb la neu les muntanyes es transformen, i les sensacions que transmeten no es poden descriure amb paraules, cal anar-hi i sentir-ho en la pròpia pell. Això si, sempre ben preparats, amb prudència i consciència. Gràcies i fins la pròxima Al-Pi-nistes!

Durant les darreres setmanes de l’any, i coincidint amb les festes nadalenques, l’Al-Pi-nisme va aprofitar per realitzar les darreres activitats de l’any. En destaquen per exemple una excursió per la plana de Sòbol i La Mola de Lord, situades a la vall que du el mateix nom, amb el poble de St. Llorenç de Morunys com a població més important. Cal també fer esment del tradicional sopar per celebrar el final de temporada, i sobre tot de la rifa de la panera que l’entitat organitza anualment.

El número premiat coincideix amb les darreres tres xifres de la grossa de Nadal, i per tant enguany la butlleta guanyadora era la 294. El guanyador es va endur satisfet el premi cap a casa, i a nosaltres no ens queda més que mostrar el nostre agraïment  als col·laboradors que ho van fer possible: X-Avi material de muntanya, i Super Mas.

I un cop acabat el 2009, cal començar una nova temporada, i a l’Al-Pi-nisme Club Esportiu estem treballant per aconseguir que aquest 2010 sigui un gran any, amb moltes novetats, i on tothom qui ho desitgi pugui gaudir de les activitats preparades.

Des d’excursions senzilles per la comarca, fins a ascensions i rutes pels bells Pirineus nevats, sense descuidar ni la  BTT ni l’escalada! Així que ja ho sabeu, si us pica la curiositat, no dubteu a entrar a la nostra pàgina web (www.alpinisme.cat) o envieu-nos un correu a alpinisme@gmail.com. A més aquest any les inscripcions de socis es poden fer online!

L’Al-Pi-nisme club esportiu, una entitat sense ànim de lucre que vol acostar l’excursionisme, l’alpinisme, l’escalada i la bicicleta de muntanya a tots el joves i no tant joves de la ciutat,  us desitja el millor per al 2010. I a la muntanya, recordem-ho sempre, la previsió i la prudència són imprescindibles, perquè ella ens domina a nosaltres, no al revés.

El passat dissabte dia 21 de novembre, l’Al-Pi-nisme Club Esportiu es llevava ben d’hora, carregava les bicis als cotxes i emprenia l’autovia amunt amb destí Cervera. En aquest poble veí, començava la nostra excursió: la Ruta dels Castells de la Segarra. Aquesta ruta consisteix en recórrer un bon nombre de castells i fortaleses medievals que varen tenir el seu esplendor en l’època de lluites de moros i cristians, quan servien com a castells de frontera de l’antiga Marca Hispànica.

El dissabte, però, pocs vestigis quedaven d’aquells temps, excepte els imponents castells, d’es d’on es podien divisar els infinits camps de cultiu que es perdien a l’horitzó, entremig dels quals s’alçaven petits pobles i llogarrets dotats d’una tranquil·litat envejable. Les contrades segarrenques ens varen donar treva de boira i fred, i el dia es despertava assolellat amb les condicions òptimes per realitzar la ruta planejada. Amb moltes piles carregades i ganes de pedalar, sortírem de Cervera vorejant la via de tren en direcció a la primera parada del dia: el bonic poble i emmurallat (com el seu nom indica) de Montfalcó Emmurallat, recentment restaurat i molt recomanable.

Seguint la vall de Sió, ens trobàrem molts altres castells, com el de Castellnou d’Oluges, el de Malgrat, el de la Prenyanosa… Pocs quilòmetres més tard, arribàrem a Guissona. No podia ser menys: roda petada. Tot forma part d’anar en BTT, i ja se sap, canviar càmera i continuar el camí cap al següent poble amb castell: la Morana, situat just al costat de Guissona. Esmorzar, agafar forces i seguir el rumb cap al Nord. Al cap d’uns quants quilòmetres, ja estàvem al castell de les Sitges (segurament el més bonic de tots). Ja de tornada, passàrem per Florejacs, les Pallargues, l’Aranyó i l’últim castell-fortalesa de la ruta: el de Montcortès de Segarra. D’allí, en poca estona ja estàvem altre cop a Cervera, molt contents i alhora un xic cansats després de pedalejar 60 km pels polsosos camins de la Segarra. Sort que amb un bon dinar tot s’arregla…

Aquesta ruta la recomanem a tothom qui li agradi tant anar a caminar com anar en bicicleta de muntanya. Al mateix temps que et diverteixes fent l’esport que més t’agrada, t’ofereix la possibilitat de recórrer part de la nostra història, visitant nombrosos castells (tot i que part d’alguns d’ells estan actualment habilitats com a cases particulars) i enriquir-te culturalment.

Més informació a www.alpinisme.cat.

Aquest passat diumenge uns quants membres de l’Al-Pi-nisme Club Esportiu ens vam treure la mandra de sobre i ben d’hora al mati vam agafar el cotxe per dirigir-nos cap al petit poble de Tòrrec, situat als peus de la zona més oriental del Montsec.

Un cop allà, vam seguir un petit sender que s’introduïa entre roures, alzines i algun bolet que treia el cap despistat. Un cop creuat el torrent de les Planes el sender seguia paral•lel al torrent de Font-freda, i al cap de pocs minuts ja teníem davant nostre la imponent balma a l’interior de la qual s’observava la casa de la Vansa, situada sota una imponent cinglera. Va estar habitada des de l’edat de bronze fins als voltants del 1940 i un cop creuat el bonic torrent al cap de pocs minuts ja hi érem. En primer lloc els estables, on encara hi ha un bon gruix d’excrements que delaten l’antiga activitat ramadera. A continuació les estances de la casa: la pallissa, la cuina, el celler on encara s’observen un parell de botes de vi, l’era, …. tot plegat un llegat de la nostra història, dels nostres avantpassats, un retrat de les formes de vida que fins no fa tants anys tenia la gent d’aquest país i que cal conservar.

Després d’un bon esmorzar i de gaudir de les boniques vistes, vam continuar una estona endinsant-nos en la vall, on vam poder contemplar part de la fauna de la zona: Porcs senglars, una serp blanca, un grup de voltors, una fagina, un simpàtic pela-roques, i fins i tot un ratpenat. Tots recorrien aquells paratges, esplèndids, i poc coneguts. Nosaltres mentrestant tornàvem cap al cotxe, que la panxa ja feia rau-rau i tocava anar cap a Igualada. Fins la pròxima! www.alpinisme.cat

El passat diumenge 25 d’octubre, uns quants membres de l’ vam fer una excursioneta per les terres més meridionals de la nostra comarca, al terme municipal de La Llacuna.

Sortint ben d’hora al matí i deixant els cotxes a l’antiga masia de Les Clotes, vam enfilar camí amunt en direcció al Coll del Corral, porta d’entrada a la Plana d’Ancosa. Passejant per aquesta extensa i desolada planícia, férem cap a la gran i parcialment derruïda Casa d’Ancosa, que comparteix parets amb les restes d’un antic convent de monjos cistercencs. Al cap de poc, sense perdre el camí principal, l’imponent Roure d’Ancosa va sortir-nos a l’encontre; l’arbre, catalogat com a monumental, fins té la seva pròpia bassa d’aigua, que s’acumula en una cavitat al mig del seu tronc. Després d’esmorzar al seus peus, resguardats per centenars d’anys de saviesa, retrocedírem un xic per agafar el camí que, tot passant per la Font de les Canals, ens pujà fins al Puig Castellar, un excel•lent mirador dels voltants (i un dels punts més alts de l’Anoia).

Ja de tornada, vam aprofitar per passar per la vora d’unes vinyes d’alçada (el vi de les quals podia assaborir-se a la fira que ha tingut lloc a La Llacuna aquest cap de setmana), autèntica essència de la regió; i també posàrem els peus al diminut poble de Torrebusqueta.

En resum, una senzilla i bonica excursió que, junt amb tantes altres sortides, confecciona el calendari d’activitats de l’entitat per a aquests últims mesos de l’any. Més informació de les activitats -obertes a tothom qui vulgui assistir-hi- a la pàgina web de l’entitat, www.alpinisme.cat, o al nostre correu electrònic, alpinisme@gmail.com

Aquest dissabte, l’A-Pi-nisme encetava el seu programa d’activitats trimestral, i per començar, ascensió al Pedraforca. A punta de dia vàrem sortir d’Igualada, i per la carretera ja vam poder comprovar que no seriem pas els únics en visitar les terres berguedanes. Centenars de cotxes aparcats al voral de la carretera, amb cares somrients i cistells nous de trinca a la ma, disposats a emular els protagonistes de “Caçadors de bolets” i resseguir fins l’últim racó de bosc per trobar algun rovelló!

En fi, tornem al tema que interessa, perquè nosaltres anàvem al Pedraforca, ja en buscarem u altre dia de bolets! A l’aparcament, de cotxes tampoc és que n’hi faltessin, però després de passar pel refugi Lluís Estasen, la tranquil·litat ja era molt més gran. Ens dirigíem al coll del Verdet, i a mesura que anàvem guanyant altura per un sender ben fressat, podíem veure cada cop més a prop les altives parets del pollegó superior, alhora que el refugi s’encongia cada cop més. Al cap de no massa estona ja érem al coll, des d’on ja podíem contemplar unes boniques vistes del poble de Gòsol, situat just sota el vessant oest del massís.

Ara tant sols restava superar un entretingut tram de grimpada amb unes vistes magnífiques sobre la serra del Cadí, la Cerdanya, la Gallina Pelada i la serra del Port del Compte entre d’altres. Durant aquest curt trajecte un simpàtic talpó de tartera ens va sortir a saludar. Ves a saber si es tractava d’una manifestació contra tots aquells que envaíem el seu territori natural …

I ara si, el cim (2497m), un cim emblemàtic de Catalunya i un dels mes bells que es puguin contemplar. Un cim que si pogués parlar estaria orgullós de rebre tants enamorats de la muntanya, però que alhora exhalaria ràbia i ira contra aquells que el visiten i se’n creuen els amos i senyors. Contra aquells que no el respecten, contra aquells que no son capaços de recollir la seva merda, contra aquells que en definitiva no s’adonen que tots som responsables de la conservació del nostre patrimoni, de les nostres muntanyes.

Foto de grup de rigor i  xino –xano cap a l’emforcadura, per on la boira corria veloç i a estones ens deixava contemplar l’espectacle natural que per si mateixa és. La tornada cap al refugi va ser ràpida i entretinguda, tot lliscant per l’erosionada tartera,i en un obrir i tancar d’ulls tornàvem a ser al punt de partida.

Contents d’haver iniciat el darrer trimestre de l’any  d’una forma excel·lent i amb una participació molt notòria, tornàvem capa casa, pensant ja en les següents activitats: Diumenge 18 d’octubre escalada a Montserrat, i diumenge 25 d’octubre, excursió per la plana d’Ancosa (Llacuna). Hi esteu tots convidats! Per a més informació connecta’t a www.alpinisme.cat o bé envia un e-mail a alpinisme@gmail.com.

L’entitat igualadina, coincidint amb el 5è aniversari de la seva fundació, ha endegat una campanya plena d’activitats setmanals, amb la finalitat d’obrir-se a la ciutat i donar l’oportunitat a tots aquells qui ho vulguin de participar-hi.

Un cartell ple d’activitats de tot tipus, és el que han presentat ara fa uns dies des de l’Al-Pi-nisme Club Esportiu. Les activitats es portaran a terme els caps de setmana d’ara fins a finals d’any, entre les quals en destaquen l’ascenció al Pedraforca de dissabte dia 10 d’octubre, la ruta dels Castells de la Segarra en BTT del 22 de novembre, o el taller d’iniciació bàsica en tècniques d’escalada i d’alta muntanya per a novells.

Aquestes però, només són algunes de les moltes activitats que ha organitzat l’entitat. Se’n pot trobar més informació als díptics repartits en diverses instal·lacions públiques de la ciutat, trucant als telèfons que s’indiquen en el cartell, o bé enviant un correu electrònic a alpinisme@gmail.com

Ruta al Balaitús, Gran Facha i Picos del Infierno

El passat dimecres dia 22 de juliol, l’Al-Pi-nisme Club Esportiu marxava de matinada en direcció als Pirineus aragonesos més occidentals. El destí, el pintoresc poblet de Sallent de Gállego, idíl·licament emplaçat al costat del pantà de Lanuza i porta d’entrada de la Vall de Tena, a pocs quilòmetres de la frontera francesa.

Vall de la Tena

Amb les motxilles a l’esquena, pals a les mans i amb moltíssimes ganes de caminar i pujar muntanyes, l’Al-Pi-nisme iniciava la ruta de cinc dies. De mica en mica, tot ascendint per la ufanosa i profunda Vall de Tena, es deixava el poble de Sallent a l’esquena i s’anava guanyant altura. Al cap de poques hores de camí i havent dinat, s’arribava al “Ibón” (en aragonès, “petit llac del Pirineu d’origen glaciar) de Respomuso, a 2200 m d’altitud. Tot i el fort vent que bufava, amb ràfegues de més de 80 km/h, l’Al-Pi-nisme va poder muntar la tenda, sense patir per la seva integritat. La nit fou força moguda, i és que el vent no amainava.

El matí següent, a les 7.15 h, l’Al-Pi-nisme ja caminava en direcció al primer tresmil programat per la ruta, el Balaitús (3145 m). L’ascensió al tresmil més occidental dels Pirineus es féu per la bretxa Latour. L’aproximació a la bretxa es va fer seguint les petjades sobre una llarga pala de neu dura amb força pendent. Un cop a la bretxa, s’hagué de superar un pas de IV, i posteriorment una zona de clavilles fixes a la roca. Amb l’ajuda de corda i arnesos per major seguretat, s’ascendí fàcilment al capdamunt del pic. El vent continuava sent fort i omnipresent, i la sensació de fred era força gran. No obstant, les vistes ho mereixien tot. La baixada es féu per la Gran Diagonal, l’altra via d’accés al pic. Aquesta, tot i ser considerada més fàcil, és molt més aèria i els passos s’han de realitzar cautelosament, per perill d’una relliscada fatal.

Després d’un bon dinar, amb fogonet, ple d’hidrats de carboni, l’Al-Pi-nisme continuà camí en direcció al nord, fins a arribar als Ibones de la Facha, just al peu del Gran Facha, per fer-hi nit a dins la tenda.

Ibones de la Facha

Amb la sortida del sol, l’Al-Pi-nisme assolia el coll de la Facha, on va deixar les motxilles per alleugerir pes en l’ascensió al segon tresmil de la ruta, el Gran Facha (3005 m). L’ascensió, tot i ser més fàcil que la del dia anterior, consta de llargs trams de grimpada per superar un desnivell de prop de 400 metres. El vent continuava sent el factor dominant, i el sol brillava esplendorós per poder guaitar els infinits pics escarpats que s’albiraven. De tornada al coll, s’entrà a França, i sense perdre altura, s’anà resseguint la falda del Gran Facha fins al port de Marcadau, des d’on es descendí fins a passar per la vora dels llacs de Bachimaña. Seguint el GR-11, s’arribà als Ibones Azules, just als peus d’uns imponents Picos del Infierno, amb la impressionant marmolera com a protagonista. La tarda d’aquest segon dia fou de descans total i què millor per recuperar-se d’una jornada d’alta muntanya que un bon bany a un estany d’aigua gelada a 2500 m d’altura?

Arribats al tercer dia, el cel semblava que s’havia posat d’acord. Ni mica de vent ni de núvol. Un sol radiant acompanyava l’Al-Pi-nisme a l’ascensió als Picos del Infierno. La grimpada fou força llarga, i un cop passat l’últim coll, en pocs minuts es van poder coronar els tres cims: l’occidental (3073m), el central (3082m) i l’oriental (3076m), connectats per la vasta marmolera, d’un to blanquinós.

Ruta per la Cerdanya Francesa: del Carlit als Perics

Cerdanya Francesa

El passat dijous dia 6 d’agost, l’Al-Pi-nisme Club Esportiu es va llevar ben d’hora per dirigir-se a Porte Puymorens, on va començar una ruta inoblidable de quatre dies per la Cerdanya Francesa, la segona de l’entitat aquest estiu.

El primer dia de ruta i amb les piles carregades, es va passar per l’impressionant estany de Llanós tot fent una aproximació al pic del Carlit (2921).

L’endemà amb les maletes de ruta a l’esquena i també de matinada, aquesta vegada amb el cel nuvolat l’Al-pi-nisme feia el famós cim i es dirigia cap els Perics, els dos gegants emblemàtics que controlen tota la zona de les Bulloses. Després de travessar el Desert del Carlit i plantar la tenda sota el Peric Superior (2810), calia preparar-se per la tempesta diària que feia cada tarda i cada nit.

L’endemà al matí l’Al-pi-nisme feia cim després d’ascendir per una llarga i fàcil cresta que deixava veure una vista excepcional de la zona: des del Canigó a la Pica d’Estats i del Pedraforca a les entranyes de França. Després de gaudir de la vista tocà baixar i començar a enfilar una llarga vall glacial per sobre dels 2000 metres, la qual dugué a l’Al-pi-nisme, una altra vegada, després de travessar un coll, a l’estany Llanós, vist ara des d’un altre extrem. Allí amb capelines es va plantar la tenda i descansar un xic per poder emprendre amb ànims l’últim dia, durant el qual s’hauria de baixar per una vall de més de 10km.

Aquesta darrera jornada va començar com tota la nit, amb pluja intensa. No obstant això, l’Al-pi-nisme va prosseguir la ruta fixada i després de passar pel refugi de Besines s’arribava a l’Hospitalet de l’Andorra a la tarda.

Amb tot, l’entitat fa una molt bona valoració d’aquestes dues rutes al-pi-nístiques les quals han servit per compartir amb els membres de l’entitat uns fantàstics dies respirant alta muntanya, aprenent a conviure tot admirant els millors paisatges del nostre tant estimat Pirineu, i adquirint alhora una major experiència a la muntanya.