Tot i que actualment Edurne Pasabán i els seus companys d’expedició ja es troben en disposició de passar aquesta nit al Camp II, en la seva última comunicació ens expliquen la seva estada al Camp Base esperant. En aquest cas era una ocasió especial ja que uns amics han fet un trekking per anar-los a veure.

A continuació la crònica del dia traduïda al català.

Avui m’he posat a escriure més tard que mai, gairebé a l’hora de sopar. Però és que avui ha estat un dia especial: ha vingut un grup de trekking al Camp Base. No us ho havia explicat, però fa uns dies van sortir d’Espanya en Josep, en Toño i en Nacho, tres amics que han recorregut tot el camí des de casa per fer-nos una visita.

Tothom estava nerviós des de primera hora del matí: fins i tot ens hem dutxat, je je je je! Els meus companys s’han posat ben guapos … ni que vingués un grup de noies. Cap a les 10 del matí hem començat a mirar cap a la vall a veure si arribaven i finalment, a les 12.30 del migdia, estaven aquí.

És una alegria rebre a gent al Camp Base, i més si són amics. Aquesta sensació de la família, això que tant es troba a faltar, s’omple amb aquestes visites. Encara que la veritat és que aquí és com si tots fossin (o més ben dit, són) de la teva família.

Per en Josep i en Toño aquest ha estat el seu primer trekking al Nepal, i venen al·lucinats. Se’ls veu molt contents! Potser nosaltres no ens n’adonem ja que aquí tot ens resulta molt normal després de tants anys venint a l’Himàlaia. Però quan veus a gent com ells, com gaudeixen de tot, de les coses més simples de la vida, i de les muntanyes que ens envolten, m’aturo a pensar i realment me n’adono de com de bonic és això. La sensació de poder compartir amb ells aquest vespre que tenim ara mateix aquí al Camp Base és increïble. Al mateix temps a més, d’alguna manera sento que ho estem compartint amb tots vosaltres, que cada dia seguiu aquesta pàgina i que ens envieu missatges de suport.

Cada dia, després d’esmorzar, ens reunim tots a la tenda dels ordinadors a llegir els missatges que hem anat rebent. Per això, vull donar-vos les gràcies a TOTS. És un moment increïble, de veritat gràcies, gràcies i gràcies!

Sobre l’escalada, de moment no us puc explicar molt. Les previsions són de vent demà i demà passat. Estem considerant la possibilitat de sortir de nou cap amunt el dia 10, però encara necessitem que el nostre meteoròleg comprovi que les previsions es confirmen.

Algú em preguntava en els missatges sobre els cuiners i els xerpes, així que intentaré presentar-los a tots en el missatge de demà.

Fotografies: EdurnePasabán.com

Aquests dies i a causa de nevades i mal temps, l’expedició d’Edurne Pasabán a l’Annapurna es troba aturada al Camp Base a l’espera d’una finestra de bon temps. Allà estan han rebut la visitia de Miss Oh, que ja ha arribat a l’Annapurna amb l’intenció de fer el seu darrer vuitmil dels catorze existents.

Us oferim la darrera comunicació d’Edurne Pasabán des del Camp Base de l’Annpurna, en català.

Durant aquests dies que hem passat al Camp Base la veritat és que hi ha poca cosa per explicar. De vegades penso que us avorriré  perquè no passa res especial per aquí.
Avui al matí, com cada dia, hem anat a caminar. No ens agrada estar aturats perquè si ho féssim, quan després toqués tirar amunt ens costaria molt més. El moviment ens va bé.

Ahir a la tarda convidàrem a Miss Oh a prendre el te al nostre Campament després de dinar. Els havíem dit que vinguessin a les dues – i 2:00:00 en punt estaven aquí.

Miss Oh ens va explicar en què consisteix tot l’equip que han portat, i el que faran al Camp Base. Sembla que han vingut 30 persones de la televisió coreana per fer una retransmissió del dia de cim, i diuen que retransmetran en directe al llarg de 8 hores. La veritat que és un bon muntatge, molt ben fet.

Ella ens va preguntar fins on havíem arribat a la muntanya i fins a quin lloc havíem instal·lat cordes fixes; nosaltres confirmem que la ruta estava equipada fins al Camp 3. Es va alegrar molt i ens va dir que havíem fet una bona feina. De seguida em va preguntar què podia ella aportar a canvi de poder usar les cordes, i nosaltres li vam dir que no es preocupés, que el treball l’havíem fet perquè nosaltres havíem arribat els primers, i que podien utilitzar el nostre material tranquil·lament. Ens ho va agrair molt, i es va acomiadar dient-nos que per a qualsevol cosa contéssim amb ella.

Va ser una tertúlia molt amena. Li vàrem prendre una mica el pèl, sobretot l’Alex, que la coneix des de fa molt de temps, i vam riure una mica. Va estar bé.

Ara us preguntareu què és el que farem i quan tirarem amunt. De moment el comunicat de meteo anuncia molt vent. Totes les tardes fins avui ha nevat, cosa que ha provocat que s’acumuli molta neu a la muntanya. Sembla que a partir d’avui deixa de nevar, però a canvi el vent bufarà amb força. D’altra banda, aquest vent fort pot anar-nos bé, perquè netejarà les zones superiors de la muntanya. Segons en Víctor, a partir del dia 10 podem esperar alguna millora i començar a pensar en el cim. Tant de bo es compleixi la seva predicció però, fins aleshores, us seguiré explicant coses des del Camp Base.

Fotografies: EdurnePasabán.com

En Ferran Latorre ja vola cap a Barcelona després de ser evacuat del camp base de l’Annapurna. L’alpinista català va patir una caiguda mentre esquiava en un descens en direcció al camp base de la muntanya; la caiguda li provocà el trencament del lligament encreuat anterior del genoll dret.

Oferim la traducció de l’última crònica emesa des del camp base de l’Annapurna pels expedicionaris.

“No m’ho puc creure – jo que mai caic esquiant, m’he de lesionar precisament ara,” es lamentava en Ferran Latorre aquest matí. Des de la sala d’embarcament de l’aeroport, comentava que no sentia dolor al seu genoll ferida però que no podia treure’s de sobre “una sensació molt estranya”, per haver hagut de deixar l’expedició abans d’hora.

En només unes hores, les circumstàncies han donat un gir radical per l’alpinista català, de 38 anys. “El dissabte va aparèixer un dia clar i brillant, amb 30 centímetres de neu fresca,” relatava al seu bloc fa unes hores. Havien obert i assegurat amb cordes al camí fins al Camp 3, incloent els trams més perillosos de tota l’ascensió. Estaven contents i relaxats, amb la feina ben feta i res més que fer que tornar a la base de la muntanya per gaudir d’uns dies de descans.

Després de senyalitzar part del camí per sobre del camp 2 per als xerpes, Ferran tornava “esquiant alegrement cap al camp 2, on m’esperava Nacho Orviz. Anàvem a baixar junts fins al camp base, “escrivia l’alpinista.

“Coneixia bé el trajecte, que havia realitzat ja diverses vegades; transcorria en alguns trams entre seracs, però en tot moment era perfectament esquiable”.

“Baixava sense problemes, de fet m’estaven filmant,” va continuar. “No obstant això, en un moment donat se’m va enganxar la cua d’un esquí: possiblement va topar amb la cantonada d’un bloc de gel ocult en la neu.” Segons recorden Ferran i Edurne, la caiguda no va semblar greu en un primer moment. “Al cap de poc temps, però, em va començar a fallar el genoll, no em subjectava,” va explicar Latorre. De tornada al camp base, que el català va arribar pel seu propi peu però ajudat pels seus companys i amb el genoll ja molt inflat, el metge de l’expedició va diagnosticar danys al lligament encreuat anterior del genoll dret.

Des de llavors, els esdeveniments han succeït amb rapidesa. L’alpinista va ser evacuat del Camp Base en helicòpter i traslladat a Katmandú, si no hi ha retards en els vols, dimarts a les 11:00 aterrarà a Barcelona. Des d’allà anirà directament a un hospital on se li faran les proves pertinents, s’avaluarà amb detall l’abast de la lesió i es dictarà el tractament a seguir.

Ferran Latorre és un esquiador de muntanya molt experimentat i coneix perfectament la ruta d’ascens l’Annapurna, que ja va escalar fins al cim el 1999, amb Juan Oiarzabal i Juan Vallejo.

Per a un esquiador expert i depenent de les condicions del terreny i el mantell nival, pot resultar més segur, i per descomptat més ràpid progressar sobre les taules que caminant. El dia de l’accident, Ferran descriu les condicions com excepcionals. Simplement, va tenir mala sort. De fet, l’Annapurna ha estat baixat amb esquís des del cim en dues ocasions: El 1979 pel francès Ives Morin (la primera mundial amb esquís a un vuitmil), i el 1995 pels eslovens Davo i Andrej Karnicar.

En quan a la líder d’expedició, Edurne Pasaban reconeixia ahir que la forçada marxa de Ferran havia suposat un trist contratemps per al grup, molt cohexionat després d’anys compartint expedicions. No obstant això, també va assegurar avui en declaracions a TVE que estan animats, disposats a continuar i amb recursos suficients per intentar el cim, si tot va bé, cap al 10 d’abril.

Pel que fa a la fixació de l’escalada Carmen Portilla, directora del programa Al Filo de lo Imposible de TVE, ha avançat que Nacho Orviz prendrà el relleu de Ferran com a càmera d’alçada a la pròxima ascensió al Shisha Pangma. Orviz ja ha desenvolupat aquest tipus de tasca com a part de l’equip de Al Filo amb anterioritat: l’any passat va acompanyar a un grup de discapacitats a escalar el Cho Oyu (8.210m).

L’actualitat de l’expedició de l’Edurne Pasabán a l’Annapurna ve marcada per dues notícies d’ànims contraposats. Per una banda la bona notícia d’haver equipat ja el difícil tram entre el camp 2 i el camp 3, per l’altra banda, la lesió d’en Ferran Latorre produïda degut a una caiguda en el camí de tornada cap al camp base. En Ferran Latorre ha aptit un trencament del lligament creuat que l’obliga a tornar a casa.

Després de 5 dures hores de feina tot l’equip aconseguí equipar els 500 metres més complicats de l’Annapurna, amb un alt risc resultant de les esquerdes, els séracs i l’elevada possibilitat d’allaus.

L’expedició va ascendir fins al camp 2, ruta i camp ja oberts i equipats durant anterior jornades. Des d’allí es prepararen per enforantr-se amb una de les aprts més complicades de la ruta. L’endemà amb nervis però amb paciència, anaren equipant el difícil tram. L’expedició va estar de sort en poder superar diversos trams complicats sense massa dificultats afegides, però la tensió era constant.

Finalment i mica en mica, varen aconseguir equipar el conjunt del tram que els separava fins al Camp 3. A continuació iniciaren el descens fins al camp base, durant el transcurs del qual en Ferran Latorre va patir una caiguda que l’obliga a abandonar l’expedició i tornar a casa.

De cara a aquesta setmana que avui comencem, l’intenció és pujar fins al Camp 3, acampar-hi, i des d’allí veure les condicions en les que es troben els terrenys superiors a aquella cota; ja que és molt comuna la formació d’una paret de gel que pot causar complicacions per l’ascens.

Desitgem una ràpida i tranquil·la tornada i recuperació a en Ferran, així com molta sort i coratge a la resta de membres de l’equip.

Fotos: EdurnePasabán.com

Crònica d’Edurne Pasabán on explica les primeres vivències des del Camp BAse de l’Annapurna. Seguirem puntualment els seus progressos.

Les primeres hores del dia han estat assolellades, tal com ens havia previst el nostre meteoròleg Vítor Baia. Però, com també va anunciar, en caure la tarda els núvols cobreixen les muntanyes i neva.

El primer dia al camp base sol ser per organitzar, muntar les tendes, posar en marxa tota la instal.lació elèctrica, distribuir el menjar portada des de casa i, en definitiva, ordenar tot el millor que puguem, perquè aquest mes que anem a romandre aquí tot sigui el més còmode possible.

Avui al matí, quan he acabat de posar totes les meves coses, he donat un passeig al voltant del Camp Base. Aquests últims dies de trekking m’han ajudat a desconnectar del sestrés de la partida, però encara no em sentia realment aquí: no sentia les muntanyes, no sentia al que havíem vingut.

En aquest sentit, el passeig m’ha anat molt bé perquè he pogut adonar-me que SI, que ja sóc aquí, davant del Annapurna. He contemplat els gairebé 3.900 metres que ens separen de la cimera i l’he sentit, he sentit les ganes de començar, el cos ha començat a bombar adrenalina. Mentre seguia mirant a la cimera, sonava música en el meu IPod … i m’he posat a ballar No podia parar! Qualsevol de vosaltres, si m’hagués vist, haguéssiu pensat que l’alçada m’ha afectat. Però no: l’altura m’ha donat energia per ballar i saltar, Per encendre i posar-me en marxa.

Després del passeig, cap a les 12 del migdia hem fet la “Puja“, Que com sabeu és l’ofrena que es fa als déus abans de començar l’escalada. Els nostres xerpes han construït un “Chorto” (altar) on tots nosaltres hem anat afegint-hi un material que utilitzarem en l’escalada, i hem demanat que tot vagi bé. Després hem instal lat enfilalls de banderes d’oració pel Camp Base, perquè el vent les faci onejar i, d’aquesta manera, les oracions que van escrites en elles arribin als déus.

La tarda serà més tranquil·la. Quan jo acabi d’escriure, prepararem una mica de material per demà ja que, si el temps és bo, la nostra intenció és obrir la ruta cap al Camp un. El tram no és del tot complicat, excepte per una zona de roques, on calculem que haurem d’instal lar uns 400 metres de corda.

Com veieu, ja estem ficats de ple en l’escalada. Estem tots molt animats, les rialles i les bromes són constants, senyal que la gent està a gust.

La Xina ha tancat la seva frontera sense cap mena d’explicació, i Edurne Pasabán i la seva expedició es queden sense el permís d’accés al país que els deixaria arribar fins al Shisha Pangma, el seu primer objectiu. Aquest fet ha obligat a l’expedició a fer un canvi de plans a l’últim moment, el mateix dia de la sortida, havent de començar l’expedició per l’Annapurna per posteriorment intentar anar al Shisha Pangma.

Edurne Pasabán i els seus companys d’expedició ho comentaven resignats, no saben el perquè i no poden fer res per impedir-ho, però Xina ha tancat temporalment les fronteres impedint la seva entrada al Tíbet.

Aquest contratemps important d’última hora els ha obligat a prendre la desició d’iniciar l’expedició anant a l’Annapurna i posteriorment tornar al Shisha Pangma, justament l’ordre contrari del que tenien previst i estudiat. Ara temen a la gran muntanya de l’Annapurna, que no tenien preparada per aquestes dates tant matineres, i que si de per si acostuma a tenir poc èxit en les ascencions, entre els mesos de març i abril encara menys.

L’expedició preveia plantar cara a l’Annapurna havent fet el Shisha Pangma, portant uns mesos sobre el terreny, estant ja suficientment aclimamtsts i aprofitant la petjada oberta per les desenes d’expedicions que properament hi arribaran. Ara en canvi tot això ha canviat, estaran sols en una muntanya amb poques ganes de ser pujada. Els plans canvien i ells s’han hagut d’adaptar, era l’única solució.

Cal comentar també, que la coreana Oh Eun-Sun, amb tretze vuitmils en el seu haver, ha adelantat la seva expedició a l’Annapurna. La corena no vol sorpreses i sembla que està disposada a tot per ser la primera dona del món en ascendir els 14 vuitmils. Allà es veurà les cares, literalment, amb Edurne Pasabán, que després de fer cim a l’Annapurna encara li restarà el Shisha Pangma per tal de completar el seu repte 14×8000.

Encoratgem a Edurne i tota la seva expedició a tirar endavant i fer front als impediments d’última hora. Com sempre, des d’X-AVI Material de Muntanya seguirem de ben a prop tots els seus progressos.

L’alpinista Edurne Pasabán sortirà el proper 4 de març al Himàlaia amb l’objectiu de convertir-se en la primera dona capaç de conquerir els 14 vuit mils de la terra, feta per la qual pugna amb l’austríaca Gerlinde Kaltenbrunner i la sud-coreana Eun Sun, que es troba a un cim de passar a la història.

Com ja varem fer amb la seva última expedició, des d’X-AVI Notícies seguirem dia a dia la seva evolució, l’actualitat des de la muntanya i els seus progressos.

Aconseguir els 14 vuitmils abans que la coreana no és una obsessió. Si surt, perfecte, i si no, no passa res, l’important és acabar el projecte de les 14 cims més alts de la terra”, va assenyalar Pasabán en la presentació del projecte Keep Walking Project, una iniciativa que destaca l’afany de superació de les persones en diverses facetes.

A falta del Shisha Pangma i del Annapurna per complir l’objectiu, Pasabán tractarà de trepitjar els dos cims entre els propers mesos de març i abril dins d’una expedició que completen els alpinistes Ferran Latorre, Alex Chicón i Asier Izaguirre.

“Quan aconsegueixi coronar tots els cims canviaré els objectius. Hauré de prestar més atenció a la meva vida personal, ja que així és impossible tenir una parella”, va fer broma l’alpinista basca.

També va deixar clar que no li agradaria tornar a la vida de “fitxar en un treball cada dia”. Tot i el risc de conquerir cims com l’Annapurna, la més perillosa de l’Himàlaia al costat del K-2, l’alpinista basca té clar que cap muntanya val més que la seva vida.

“Jugar-me la vida? El primer és tornar a casa, vull viure molts anys, no mereix jugar-se la vida per la muntanya”, va concloure Pasabán, que va presentar a Madrid el projecte solidari ‘Keep Walking Project’.

Pasabán vol convertir-se en la primera dona que puja als catorze ‘vuitmils’, tots situats a les serralades de l’Himàlaia i del Karakorum, tots dos a l’Àsia. Només li queden dos. El Shisha Pangma i l’Annapurna. I té l’intenció de coronar un darrere l’altre. Primer el Shisha Pangma, també conegut com a Gosaithan, de 8.027 metres. I, després, l’Annapurna. Per assolir aquestes elevades metes comptarà amb un grup de luxe: Álex Chicón, Ferran Latorre i Asier Izaguirre, a més de Nacho Orviz i l’equip de ‘Al filo de lo imposible’.

Per al muntanyenc Gijón, de culminar amb èxit l’ascensió, seria el seu cinquè ‘vuitmil’. Fa més de trenta anys vinculat a la muntanya i ja ha coronat els cims del Gasherbrum II (8.085 metres), Makalu (8.463 m), Nanga Parbat (8.125 m.) i Dhaulagiri (8.167 m).

Viatjarà al març fins a Katmandú per des d’allí posar rumb cap a l’Annapurna amb un sherpa. En arribar a la muntanya, el nom significa en sànscrit ‘Deessa de les Collites’, començarà a preparar els campaments d’alçada. Allà, esperarà l’arribada d’Edurne Pasabán per iniciar l’ascens al cim. Mentrestant, l’alpinista basca intentarà coronar el Shisha. Es marca com a data límit per aconseguir-ho el 15 d’abril.

Després, guiarà els seus passos cap a la desena muntanya més alta del món, on tot estarà preparat per l’ascens. I, ella, en arribar directament des d’un altre cim tindrà també superat el procés d’aclimatació.

El vent obliga Edurne Pasabán i els seus companys d’expedició a abandonar l’ascenció al Shisha Pangma. Les previsions de vent no han millorat i es pronostiquen ratxes de 60km/h a 80km/h pels propers dies.

Així doncs Edurne Pasabán es queda sense l’oportunitat de sumar el seu penúltim vuitmil, mantenint el seu currículum en la ratlla dels 12 vuitmils assolits.

No han tingut una altra alternativa viable, han hagut d’abandonar. És una decisió dura, però sensata. Les condicions meteorològiques han estat l’entrebanc principal d’aquesta i d’altres expedicions de muntanya, però el temps i la muntanya són així d’imprevisibles i aquesta vegada han estat inviolables.

L’Edurne ens explica en el seu darrer comunicat com ha estat la presa de la gran decisió, i els sentiments contraposats que aquesta ha produït. Novament i com sempre, ha agraït tot el gran suport rebut al llarg d’aquests dies per tots aquells que l’han recolzat.

Edurne Pasabán

14/10/2009 Tretzè Comunicat d’Edurne Pasabán
(Traducció pròpia del castellà)

Ahir us explicava quina era la situació i com em trobava, la veritat és que les coses no han canviat molt d’ahir a avui. Potser han anat a pitjor, perquè aquella petita esperança que teníem de que el temps ens donaria una bona notícia, no s’ha complert. A partir de demà dia 15 el vent augmenta de 60 a 80 km/h a la paret, i d’aquesta manera és impossible poder pujar al cim del Shisha Pangma, per la qual cosa, després de pensar-ho molt bé hem decidit retirar-nos.

Em costa tant dir-vos això, però no podem fer res més. Entre ahir i avui he rebut de tots vosaltres un munt de missatges de recolzament, m’he passat una bona estona d’aquest matí llegint-los. No se com explicar-me, i em sento malament sense haver aconseguit el meu objectiu, lluny de tot, lluny de casa meva, lluny de la gent que estimo.

I que a sobre a aquella gent que et segueix no els hi corresponguis. Parlo amb la meva mare, i m’anima, però que farà una mare…
Llegeixo els vostres missatges, la majoria de gent que no us conec, que deveu tenir les vostres vides, i els vostres problemes, i em sento egoista al plorar, penso, que grans són les persones, com poden donar tant d’afecte i recolzament a canvi de res.

Us dic de veritat que sou grans, grans persones, i jo no tinc altre cosa que dir-vos GRÀCIES. I que continuaré, continuaré amb el projecte dels 14 que és tant vostre com meu, amb la meva il•lusió i el vostre recolzament.

Edurne.

L’Edurne Pasabán escriu un comunicat on parla sobre l’incident amb el material al Bivac Scott. Ens mostra, com sempre, l’àmbit més personal, íntim i emocional de l’estat de tot l’equip i també dels seus propis sentiments.

Recordem que la seva expedició s’ha complicat enormement. Han passat de voler intentar el cim el dia 14, a trobar-se al camp base, mancats de material, amb el temps en contra i amb el permís d’escalada que expira el dia 20 d’octubre.

Desitgem molta sort i un gran canvi favorable del temps perquè l’Edurne, l’Alex, l’Asier i en Ferran puguin conquerir el cim del Shiha Pangma.

13/10/2009 Dotzè Comunicat d’Edurne Pasabán
(Traducció pròpia del castellà)

No se com començar, no se com explicar-vos el que sento, en definitiva no se què fer. Però us explicaré primer el que ha passat i després al final, si puc, us explicaré com em sento.

Com teníem previst el diumenge dia 11 sortírem del camp base, amb il•lusió, amb ganes de pujar al Shisha Pangma i, sobretot amb ganes de gaudir de l’escalada. El dia va ser molt llarg, primer vàrem arribar cap a les 11 del matí al camp avançat on teníem part de material. Recollírem el que necessitàvem i vàrem continuar cap al bivac Scott. Cap a les 15.30h de la tarda vàrem arribar al bivac. Primer hi arribaren l’Alex i el Ferran. Jo encara estava al corredor de la ruta amb l’Asier, ja que el bivac queda fora del corredor a mà dreta. A mesura que anava arribant sentia tot tipus de juraments. Fins que vaig escoltar el que no volia escoltar, “el vent s’ha endut les tres tendes”. No m’ho podia creure, com que aquests algunes vegades o moltes, millor dit, em prenen el pèl, no m’ho vaig creure fins que vaig arribar i ho vaig veure amb els meus propis ulls. No hi havia res, res de res.

El vent s’havia emportat les tres tendes amb tot, sacs, màrfegues, roba, menjar, fugonets, gas, manoples, piolets, tot. El vent ho havia arrencat tot, les tendes estaven subjectades amb cordes, i no hi havia ni les cordes. Res de res. En aquell moment em vaig bloquejar, no sabia què dir, ni què fer. Feia molt vent, tots teníem molt fred. L’Alex cridava, el Ferran amb tota la impotència del món filmava, mentre l’Asier assegut mirant l’infinit plorava. De seguida vàrem decidir baixar al camp avançat, ja que allà no podíem passar la nit. El vent era molt fort i vàrem començar a baixar.

Enmig del corredor baixant és quan el món em va caure a sobre, la impotència, el fred, el dolor, tot va fer que em bloquegés i vaig començar a plorar d’impotència. Estàvem en un lloc perillós, sota d’uns grans seracs, però no podia. Aquests em van començar a animar, a fer-me petonets, a acariciar-me. De seguida me’n vaig adonat que havia de sortir d’allà, que els plors no podien ser, i que havia de baixar el més aviat possible.

De nit vàrem arribar al camp avançat, cansats i desmoralitzats. Només volíem dormir. Els nostres companys del camp base ens animaven, ens transmetien tot l’afecte del món, i entre tots decidírem que al dia següent pensaríem què fer.

Al dia següent, ahir, l’única opció era baixar al camp base, ja que sense material i a sobre amb el vent que feia no podíem fer res.

El Bivac Scott sense tendes

I ARA QUÈ? QUÈ FAREM? COM ENS SENTIM? QUÈ ÉS EL QUE PASSA PELS NOSTRES CAPS?

De moment us explico quina és la situació; les coses no estan gens fàcils, falta alguna cosa del material. La previsió del temps ens diu que fins el dia 20 el vent en altura serà de 60 a 80 km/h, i el permís d’escalada se’ns acaba el dia 20. Però de moment no em llençat la tovallola del tot, o com a mínim no la volem llençar. Volem esperar fins el dia 15, per si hi ha un gran canvi del temps, i ho intentaríem una altra vegada.

Ara em toca explicar-vos com em trobo jo. Us ho podeu imaginar, cada minut em passen diferents coses pel cap. Tinc sensació de fracàs, d’haver-vos fallat a tots vosaltres, d’impotència per no poder fer res.

Això deu ser el pes de la fama, de ser coneguda, no sabeu el que em motiva quan les coses van bé, els vostres recolzaments, els vostres ànims, la vostra calor. Però que difícil és la meva situació ara, quan no us puc donar bones notícies, quan una pensa que està defraudant als altres. Algunes vegades penso que no serveixo per això, per aquest motiu, potser escalant sóc molt forta mentalment, però en això no ho sóc per res. Però bé, faré un esforç per ser positiva, i transmetre-us, que si ens donen aquests dies de bo, ho intentarem. I que si no, continuarem endavant. Que hi haurà més oportunitats, que el projecte continuarà i que estic segura que entre tots acabarem els 14 vuitmils.

Petons i abraçades plenes d’afectes per a tots.

Edurne