El vent obliga Edurne Pasabán i els seus companys d’expedició a abandonar l’ascenció al Shisha Pangma. Les previsions de vent no han millorat i es pronostiquen ratxes de 60km/h a 80km/h pels propers dies.

Així doncs Edurne Pasabán es queda sense l’oportunitat de sumar el seu penúltim vuitmil, mantenint el seu currículum en la ratlla dels 12 vuitmils assolits.

No han tingut una altra alternativa viable, han hagut d’abandonar. És una decisió dura, però sensata. Les condicions meteorològiques han estat l’entrebanc principal d’aquesta i d’altres expedicions de muntanya, però el temps i la muntanya són així d’imprevisibles i aquesta vegada han estat inviolables.

L’Edurne ens explica en el seu darrer comunicat com ha estat la presa de la gran decisió, i els sentiments contraposats que aquesta ha produït. Novament i com sempre, ha agraït tot el gran suport rebut al llarg d’aquests dies per tots aquells que l’han recolzat.

Edurne Pasabán

14/10/2009 Tretzè Comunicat d’Edurne Pasabán
(Traducció pròpia del castellà)

Ahir us explicava quina era la situació i com em trobava, la veritat és que les coses no han canviat molt d’ahir a avui. Potser han anat a pitjor, perquè aquella petita esperança que teníem de que el temps ens donaria una bona notícia, no s’ha complert. A partir de demà dia 15 el vent augmenta de 60 a 80 km/h a la paret, i d’aquesta manera és impossible poder pujar al cim del Shisha Pangma, per la qual cosa, després de pensar-ho molt bé hem decidit retirar-nos.

Em costa tant dir-vos això, però no podem fer res més. Entre ahir i avui he rebut de tots vosaltres un munt de missatges de recolzament, m’he passat una bona estona d’aquest matí llegint-los. No se com explicar-me, i em sento malament sense haver aconseguit el meu objectiu, lluny de tot, lluny de casa meva, lluny de la gent que estimo.

I que a sobre a aquella gent que et segueix no els hi corresponguis. Parlo amb la meva mare, i m’anima, però que farà una mare…
Llegeixo els vostres missatges, la majoria de gent que no us conec, que deveu tenir les vostres vides, i els vostres problemes, i em sento egoista al plorar, penso, que grans són les persones, com poden donar tant d’afecte i recolzament a canvi de res.

Us dic de veritat que sou grans, grans persones, i jo no tinc altre cosa que dir-vos GRÀCIES. I que continuaré, continuaré amb el projecte dels 14 que és tant vostre com meu, amb la meva il•lusió i el vostre recolzament.

Edurne.

L’Edurne Pasabán escriu un comunicat on parla sobre l’incident amb el material al Bivac Scott. Ens mostra, com sempre, l’àmbit més personal, íntim i emocional de l’estat de tot l’equip i també dels seus propis sentiments.

Recordem que la seva expedició s’ha complicat enormement. Han passat de voler intentar el cim el dia 14, a trobar-se al camp base, mancats de material, amb el temps en contra i amb el permís d’escalada que expira el dia 20 d’octubre.

Desitgem molta sort i un gran canvi favorable del temps perquè l’Edurne, l’Alex, l’Asier i en Ferran puguin conquerir el cim del Shiha Pangma.

13/10/2009 Dotzè Comunicat d’Edurne Pasabán
(Traducció pròpia del castellà)

No se com començar, no se com explicar-vos el que sento, en definitiva no se què fer. Però us explicaré primer el que ha passat i després al final, si puc, us explicaré com em sento.

Com teníem previst el diumenge dia 11 sortírem del camp base, amb il•lusió, amb ganes de pujar al Shisha Pangma i, sobretot amb ganes de gaudir de l’escalada. El dia va ser molt llarg, primer vàrem arribar cap a les 11 del matí al camp avançat on teníem part de material. Recollírem el que necessitàvem i vàrem continuar cap al bivac Scott. Cap a les 15.30h de la tarda vàrem arribar al bivac. Primer hi arribaren l’Alex i el Ferran. Jo encara estava al corredor de la ruta amb l’Asier, ja que el bivac queda fora del corredor a mà dreta. A mesura que anava arribant sentia tot tipus de juraments. Fins que vaig escoltar el que no volia escoltar, “el vent s’ha endut les tres tendes”. No m’ho podia creure, com que aquests algunes vegades o moltes, millor dit, em prenen el pèl, no m’ho vaig creure fins que vaig arribar i ho vaig veure amb els meus propis ulls. No hi havia res, res de res.

El vent s’havia emportat les tres tendes amb tot, sacs, màrfegues, roba, menjar, fugonets, gas, manoples, piolets, tot. El vent ho havia arrencat tot, les tendes estaven subjectades amb cordes, i no hi havia ni les cordes. Res de res. En aquell moment em vaig bloquejar, no sabia què dir, ni què fer. Feia molt vent, tots teníem molt fred. L’Alex cridava, el Ferran amb tota la impotència del món filmava, mentre l’Asier assegut mirant l’infinit plorava. De seguida vàrem decidir baixar al camp avançat, ja que allà no podíem passar la nit. El vent era molt fort i vàrem començar a baixar.

Enmig del corredor baixant és quan el món em va caure a sobre, la impotència, el fred, el dolor, tot va fer que em bloquegés i vaig començar a plorar d’impotència. Estàvem en un lloc perillós, sota d’uns grans seracs, però no podia. Aquests em van començar a animar, a fer-me petonets, a acariciar-me. De seguida me’n vaig adonat que havia de sortir d’allà, que els plors no podien ser, i que havia de baixar el més aviat possible.

De nit vàrem arribar al camp avançat, cansats i desmoralitzats. Només volíem dormir. Els nostres companys del camp base ens animaven, ens transmetien tot l’afecte del món, i entre tots decidírem que al dia següent pensaríem què fer.

Al dia següent, ahir, l’única opció era baixar al camp base, ja que sense material i a sobre amb el vent que feia no podíem fer res.

El Bivac Scott sense tendes

I ARA QUÈ? QUÈ FAREM? COM ENS SENTIM? QUÈ ÉS EL QUE PASSA PELS NOSTRES CAPS?

De moment us explico quina és la situació; les coses no estan gens fàcils, falta alguna cosa del material. La previsió del temps ens diu que fins el dia 20 el vent en altura serà de 60 a 80 km/h, i el permís d’escalada se’ns acaba el dia 20. Però de moment no em llençat la tovallola del tot, o com a mínim no la volem llençar. Volem esperar fins el dia 15, per si hi ha un gran canvi del temps, i ho intentaríem una altra vegada.

Ara em toca explicar-vos com em trobo jo. Us ho podeu imaginar, cada minut em passen diferents coses pel cap. Tinc sensació de fracàs, d’haver-vos fallat a tots vosaltres, d’impotència per no poder fer res.

Això deu ser el pes de la fama, de ser coneguda, no sabeu el que em motiva quan les coses van bé, els vostres recolzaments, els vostres ànims, la vostra calor. Però que difícil és la meva situació ara, quan no us puc donar bones notícies, quan una pensa que està defraudant als altres. Algunes vegades penso que no serveixo per això, per aquest motiu, potser escalant sóc molt forta mentalment, però en això no ho sóc per res. Però bé, faré un esforç per ser positiva, i transmetre-us, que si ens donen aquests dies de bo, ho intentarem. I que si no, continuarem endavant. Que hi haurà més oportunitats, que el projecte continuarà i que estic segura que entre tots acabarem els 14 vuitmils.

Petons i abraçades plenes d’afectes per a tots.

Edurne

El vent s’ha endut tot el material que l’expedició havia deixat preparat al primer camp d’altura, al Bivac Scott del Shisha Pangma. Dies abans els alpinistes havien pujat fins aquella alçada, deixant preparades diverses tendes muntades, amb sacs, màrfegues, pioletsi demès material. El vent però ha arrasat amb tot el camp i això posa entre les cordes l’ascenció d’Edurne Pasabán al Shisha.

El diumenge dia 11, l’Alex, el Ferran, l’Asier i l’Edurne iniciaren el camí cap al cim del Shisha Pangma.

Tal i com tenien previst a les 6.30 hores del matí es posaven en marxa des del campament base, els quatre alpinistes i dos sherpes enfilaven el camí que els havia de portar en la primera etapa fins al Bivac Scott, lloc on passaríen la nit.  Tot anava segons el previst, arribaren al Camp Base Avançat on hi varen recullir material dipositat amb anterioritat, i continuaren l’ascenció fins al Bivac Scott, situat ja en la ruta d’ascenció.

A les 15.45 l’Alex es comunicava per walkie amb el campament base, era llavors quan des de baix reben la mala notícia: el vent a fet volar les tendes, les provisions, sacs, màrfegues, piolets…tot el que havíen deixat allà preparat per fer cim. Temps després prenen la decisió de baixar a fer nit fins al Camp Base Avaçat, ja que er aimpossible dormir al Bivac Scott. Allà es tornen a comunicat amb el Camp Base per analitzar el succés, fer inventari i pensar amb calma què cal fer.

Actualment els alpinistes es troben al Camp Base analitzant les possibilitats i buscant possibles solucions al gran imprevist, per tal de poder afrontar el Shisha Pangma en els propers dies.

Els desitgem molta sort i que puguin solucionar ràpidament tots aquests problemes.

El Sol ha arribat al Shisha Pangma, ho ha fet però, acompanyat de forçes ratxes de vent que seran el gran obstacle que s’oposarà entre el cim i els alpinistes. En l’últim comunicat l’Edurne ens explica amb més detall quines són les intencions pels propers dies, i com estan preveient i preparant els dies claus d’aquesta expedició.

Molts ànims i molta sort, tota l’energia del món des d’X-AVI Material de Muntanya.

09/10/2009 Desè comunicat d’Edurne Pasabán
(Traducció pròpia del castellà)

Per fi us puc explicar alguna cosa diferent. Com estava previst ha sortit el Sol, però també amb el Sol ha vingut el vent, com també estava previst. Però com a mínim ara es veuen les coses d’una altra manera. Entre ahir i avui la neu del camp base està desapareixent molt ràpid, i en altura també. Aquest vent escombrarà molta part de la neu que s’ha acumulat a la paret i això per a nosaltres és molt bo.

Bé, ara ens toca començar a moure’ns, les previsions indiquen bon temps, fins el dia 15, però el vent que es preveu és molt alt. El dia que menys vent es preveu és de 40km/h, això és molt vent però nosaltres tirarem cap amunt, ja que tenim l’esperança que aquests dies pugui baixar.

El diumenge dia 11 sortirem cap al bivac Scott, a 6.200 metres, on tenim deixat tot el material, Esperem que estigui allà, sinó ja ens en podem tornar cap a casa. Però com que segur que hi serà, el dia 12 pujarem fins 6.700 metres, on pensem passar la nit, i el dia següent, el dia 13, pujarem fins a 7.400 metres, on passarem l’última nit abans d’anar al cim. Segons diu la previsió, el dia 14 és el dia que el vent serà més fluix, i per això hem escollit aquest dia per fer cim al Shisha Pangma. Si tot anés bé faríem cim el 14 i el 15 el dedicaríem a baixar, ja que hem de rapelar gairebé tota la paret del Shisha i això ens costarà molt temps, i ho hem de fer amb molta tranquil·litat.

Tots estem molt il·lusionats, i amb moltes ganes i tan de bo tot es compleixi com ho estem somiant. Aquests dies de mal temps al camp base han estat llargs, i la veritat que una mica trist. Als matins després d’esmorzar em connectava a l’ordinador, i llegíem els missatges de recolzament que ens enviàveu, sento molt no contestar-los tots, m’hagués agradat, però vull dir-vos que aquests dies de mal temps i de tristesa, heu sigut molt importants per nosaltres. Per això mil gràcies a tots.

Ara us demano un últim favor, que aquests dies en els que estiguem per allà dalt ens envieu una mica d’energia, i força per que puguem afrontar el vent que ens colpejarà molt fort, que ho necessitarem de veritat. Nosaltres donarem tot el possible, i també posarem tota la nostra energia per a poder arribar al cim, i celebrar-ho amb tots vosaltres.

Un petó.

Edurne

Les previsions meteorològiques no només no han millorat, sinó que han empitjorat. El vent pot arribar als 100km/hora al cim, i les temperatures es preveuen a -20ºC, però que amb aquest vent pot crear una sensació tèrmica de -60ºC.
Així doncs Alberto Iñurrategi, Juan Vallejo i Mikel Zabalza, es veuen obligats en aquest mateix moment a posar fi a la seva expedició i no poder aconseguir per tant, l’ascenció a l’Everest per la cara Nord, seguint el corredor Hornbein i en estil alpí.
Recordem que en el seu primer intent, dues allaus que sepultaren la tenda dels expedicionaris, els forçaren a baixar i esperar la possibilitat d’un segon intent durant les dues últimes setmanes.

Després de més d’un mes des que el passat 3 de setembre lés el seu campament base al peu de la cara Nord de l’Everest, l’expedició Naturgas Hornbein’09 s’ha vist obligada finalment a renunciar al seu objectiu . La previsió meteorològica anuncia vents persistents que poden arribar a superar els 100 km / h al cim, el que fa impossible qualsevol intent de fer cim. Iñurrategi, Vallejo i Zabalza han mantingut fins a l’últim moment l’esperança que una “finestra” de meteorologia més propícia els permetés un segon intent de coronar el sostre del món en estil alpí, però davant els últims pronòstics han hagut de rendir a l’evidència .

Les temperatures previstes per als pròxims dies es situen al voltant dels 20 graus sota zero a partir dels 8.500 metres d’altitud, però la torb provoca una sensació tèrmica que pot arribar als 60 sota zero, en la qual és pràcticament impossible evitar les congelacions . Al costat d’això, la força del vent pot arribar en ocasions a aixecar del terra als muntanyencs, i fer volar un element bàsic per a la supervivència com és la tenda de campanya.

Els meteoròlegs han anunciat vents especialment forts durant tot el cap de setmana. La previsió assenyala un manteniment de ratxes superiors als 80 km / h per la setmana que ve, amb tan sols un petit període de calma de 9 hores entre el dimarts i dimecres, un termini insuficient per intentar l’ascens a la cimera amb marge suficient per poder tornar a un nivell d’altitud segur en aquestes condicions extremes.

A causa de totes aquestes circumstàncies, Alberto Iñurrategi, Juan Vallejo i Mikel Zabalza s’han vist obligats a abandonar el seu intent de coronar l’Everest per la ruta Hornbein i en estil alpí, i han anunciat que donen per acabada l’expedició. En els propers dies oferiran més detalls de la seva aventura, que la climatologia ha impedit culminar amb èxit. En el seu primer intent, que els va portar fins als 7.200 metres d’altitud, la neu i les allaus els van obligar a emprendre un perillós retorn al Campament base i després de dues setmanes de tensa espera ha estat el vent el que definitivament ha impedit assolir l’objectiu .

Alberto i Juan

Després del seu primer intent de fer cim ara fa uns dies, Juan Vallejo, Mikel Zabalza i Alberto Iñurrategi, romanen a l’espera d’una finestra de bon temps per poder fer l’ascenció a l’Everest per la seva cara Nord, seguint la Via Hornbein i en estil alpí.

Les últimes previsions meteorològiques anuncien el que podria ser una lleugera millora del temps en propers dies. La previsió indica un inici de la baixada d’intensitat del vent a partir del dimarts dia 13, i aparició de Sol i clarianes a partir de divendres. Si tot això es compleix, els alpinistes es plantejaran d’iniciar la marxa cap al corredor Hornbein el dissabte, per intentar aconseguir el cim el dimarts dia 20 d’octubre.

El temps sempre és clau per a les expedicions, i ara mateix l’equip de Naturgas Hornbein es troba aturat al camp base tot esperant el seu gran moment. De la mateixa manera que ho estan fent els seus companys alpinistes a l’expedició del Shisha Pangma d’Edurne i companyia, aquests dies només poden mantenir el físic, passar el temps i esperar, sobretot esperar…

Aquests dies sembla que l’Himàlia està essent creuat per una època de mal temps, que poc té a veure amb el bon setembre viscut en aquelles contrades. El vent i la neu estan assetjant les muntanyes més altes del món, tot impossibilitant a les expedicions continuar amb les previsions d’ascenció als pics els propers dies.

Camp base nevat

Des del campament base ens comenten que aquests dies els entretenen com poden, ja sigui fent una mica de boulder, fent sudokus, llegint nombrosos llibres, o sobretot, segons diuen, jugant al mus. Els companys d’expedició s’han organitzat per equips per fer campionats de mus, tot fent passar llargues estones al camp base.

La neu no cessa i cada dia es fa present al Shisha Pangma, i ara també al Camp Base. L’Edurne i els seus companys continuen esperant la seva oportunitat, tot intentant aprofitar alguna finestra de bon temps que els pugui proporcionar el moment definitiu per fer cim. Els alpinistes fan vida de campament base, conviuen entre ells mateixos i els seus sentiments, així com amb les ganes de procurar aprofitar la treva que sembli que es pugui obrir a partir del dia 9.

05/10/2009 Novè comunicat d’Edurne Pasabán
(Traducció pròpia del castellà)

Sento no haver-vos explicat res abans, però la veritat és que amb aquest mal temps a mi també se’m baixa una mica la moral, i em poso una mica trista, i no m’agrada transmetre-us això.

Aquests dies ha estat nevant, no molta quantitat, però constant, per fi hem tingut neu al camp base.

Portem una setmana aquí parats sense fer grans coses.

A principis de la setmana passada no va nevar tant, i acostumàvem a anar a donar uns tombs a prop del camp base a unes muntanyes de 6000 metres que hi ha per aquí, per no perdre l’aclimatació, fins i tot alguns hi varen anar amb esquís, els italians que estan al nostre costat han portat esquís, i en Ferran se’n va anar a esquiar amb ells. Aquell dia era l’últim dia de bon temps que va fer, i la veritat és que la pujada la varen fer amb Sol, però a la baixada, ja havia entrat la boira i va començar a nevar, i no ho van gaudir tant.

Els següents dies no hem fet res, més que estar a la cuina, a la tenda menjador i a les nostres tendes, ja que no parava de nevar, algunes tardes a última hora ha parat i hem pogut sortir a fer algunes fotos.

Per fi avui, ha sortit una mica el Sol al matí, la neu s’està fonent molt ràpid aquí al camp base, i amb aquesta caloreta hem pogut dutxar-nos, i la veritat és que les cares de tots són diferents ara i veiem les coses de diferent manera. El primer que he fet és venir a l’ordinador a veure l’informe de meteo, i si eren bones notícies, però són més o menys. Encara, ens comenta el nostre meteoròleg Víctor Baia, que nevarà fins el dia 8, però que a partir del 9 ve molt Sol, per fi, podrem fer alguna cosa.

El problema és que el vent que es preveu és de 50 a 60 km/h i això és molt, però esperem que amb els dies que falten d’aquí al dia 9 el vent baixi.

Si aquestes previsions es compleixen, i en Víctor de moment mai ha fallat, diu que farà bo fins el dia 11 i potser algun dia més, crec que aquestes dates poden ser bones per pensar en el cim, tan de bo, tots tenim moltes ganes de pujar, i sobretot d’escalar.

És curiós aquests dies de mal temps que tenim, com tots estem tristos, tots estem més melancòlics. Aquest cap de setmana ha sigut dur, ja que tot el dissabte i diumenge va estar nevant, i cadascú de nosaltres ens vàrem recordar del què estarien fent les persones que estimem a casa. Alguns troben a faltar molt als seus nens, i només parlen d’ells, dur, eh? Els noi parlen dels seus nens, però la veritat és que era bonic veure’ls una mica tristos, ja que d’aquesta manera es trenca una mica el mite d’aquests homes durs, o almenys, que van de “durillos”. Altres, el dissabte a la nit ho varen passar molt malament, ja que trobaven a faltar sortir de festa, i les noies…

Ha sigut un cap de setmana curiós la veritat. Aquí no hi ha diferència entre dissabtes i dilluns, però aquest cap de setmana sí que n’hi ha hagut. Avui és dilluns i tothom està més tranquil, potser també és que el temps ha millorat.

Bé intentaré explicar-vos alguna cosa més demà, segur que passen coses.

Petons
Edurne.

L’expedició d’Edurne al Shisha Pangma continua esperant el seu moment des del camp base. El temps no està deixant la treva temporal per tal de poder endinsar-se a la paret de la muntanya; la meteorologia és indecisa i ara per ara cada dia neva. En aquest comunicat l’Edurne reflexiona a títol personal sobre la seva situació i sobre la seva vivència.

29/09/09 Vuitè comunicat d’Edurne Pasabán
(Traducció pròpia del castellà)

Els dies aquí al camp base, mica en mica van passant, i sembla que de moment el temps no és del tot bo.

Als matins surt el sol, però a les tardes neva una mica per aquí dalt, ja que entren els núvols, i de moment no sembla que hi hagi d’haver cap canvi.
Aquests dies es fan molt llargs, escoltem música, llegim, mirem pel•lícules, i encara queda molt, molt temps per pensar, per fer-te preguntes, de per què faig això, i la veritat és que em costa trobar una resposta que em serveixi.

Els dies que tenim activitat estàs tant centrada en escalar i en pujar que no et pares a pensar què és el que t’ha portat aquí. Però en dies com aquests, que tens gairebé les 24 hores per tu, són increïbles.

Fa un temps aquests dies em posaven trista, sentia la soledat, encara que ara estigui amb els meus millors amics, la cosa ha canviat. Potser m’estic fent més gran, o potser cada vegada sigui més solitària.
Segons explica la meva mare, quan jo era petita era una nena molt independent i molt solitària, potser encara arrastro alguna cosa de llavors…

Avui al matí he donat un tomb pel camp base escoltant una mica de música, al voltant d’un llac preciós i rodejat de muntanyes. Des d’una pedra he observat a tots els meus companys d’expedició, i m’he parat a pensar què és el que els passava pel cap. Se’ls veu contents, desprenen energia, riuen constantment, i estan tot el dia fent broma.

Llavors me n’he adonat que eren feliços, i m’he donat compte de per què jo no estic trista i sí que estic feliç… Doncs perquè ells em fan feliç a mi, perquè faig el que m’omple, i perquè tot això ho he aconseguit jo.

No us sembla important això? A mi molt…que bo és rodejar-te de bona gent.

A una altra persona que observo molt és a en Juan Mari, un senyor que hem convidat a venir amb nosaltres. Ell s’ha jubilat i ha aprofitat per venir amb nosaltres. Al principi tenia por de com s’adaptaria aquí, amb nosaltres, però és increïble, és un més, bromeja amb tots, riu, comparteix tots els moments, el veig feliç complint potser un dels seus somnis… i això també em fa feliç a mi…

L’Himàlaia és una experiència per tothom.

Cada dia me’n dono més compte de l’important que som les persones, de l’important que són les relacions i l’important que és expressar el que se sent.

I sobretot l’important que és riure, per això avui no us envio ni petons, ni abraçades, sinó que us envio un gran somriure, i m’agradaria que em contestéssiu amb un altre somriure.

Edurne

Els tres expedicionaris es troben ja al Campament Base, essent optimistes tot desitjant que l’Everest els concedeixi una segona oportunitat. El passat dissabte, i quan es trobaven a 7.200 metres disposats a ascendir fins els 8.000 metres i en la següent etapa atacar el cim més alt del món, dos forts allaus tingueren lloc just a la zona en es trobaven els alpinistes, un dels quals sepultà la seva tenda. Aquests fets i el mal temps els obligaren a iniciar a marxes forçoses el descens fins al Campament Base.